dimarts, 25 de novembre del 2008

Creences i descreences de Zapatero

José Luis Rodríguez Zapatero (24/11/2008): "Creo que en la economía hay que intervenir lo justo (...) Descreo en el proteccionismo; es un elemento de retroceso."

Mentrestant, va enviar a la ministra Elena Espinosa a Brussel·les a la reunió on s'abordava la reforma de la Política Agrària Comuna (P.A.C.) per a aconseguir que les ajudes directes a la producció agrícola per part de la Unió Europea no baixaren el 13% com s'havia proposat, sinó que ho feren només en un 10%. Aquestes ajudes provoquen que a molts països pobres siga més barat importar productes agrícoles europeus que comprar els propis.

Descreu del proteccionisme, però el 16 d'octubre de 2005 va dir que "compartimos la prioridad de que las propuestas de la Unión Europea preserven la integridad de la PAC y el mandato de la Comisión".

Què còmode és tindre principis d'aquestos de "ara sí" i "ara no" segons siga el cas que li ocupe.

divendres, 21 de novembre del 2008

UPyD i els seus criteris

El passat juny, el Govern balear va demanar a la línia aèria Air Berlin que utilitzara a les Illes, a més del castellà, l'anglés o l'alemany, el català en la seua atenció cap els clients, ja que és llengua oficial a aquell territori i s'està seguint una política de promoció i ús d'una llengua que es troba en perill actualment. Poc després, el partit polític ultranacionalista espanyol Unión, Progreso y Democracia va declarar sobre aquest fet:

"Que un ejecutivo dedique esfuerzos y recursos a persuadir a importantes empresarios de que empleen una u otra lengua en sus relaciones con sus clientes es, además de entrometimiento e impertinencia, un desatino sólo comparable al caso de que el Govern aconsejara a los restaurantes el menú que deben ofrecer o a los modistas la longitud que deben alcanzar las faldas de sus creaciones. En un nuevo alarde de feroz intervencionismo sociolingüístico, el gobierno Antich hace el ridículo inmiscuyéndose en los procesos naturales de la sociedad civil, pretendiendo moldearlos como si hubiésemos vuelto a los tiempos de la vieja Unión Soviética."

"UPyD anima a los ciudadanos de estas islas, en particular a los empresarios y muy especialmente a los directivos de Air Berlín a mantenerse firmes en la defensa de sus derechos y a mantener los criterios de eficacia, servicio y rentabilidad frente a los absurdos requisitos de la mitología nacionalista."

Però clar, els criteris del partit canvien quan la companyia aèria Swiss International Airlines empra el català junt a l'alemany en els seus vols entre Barcelona i Zurich. A la seua pàgina oficial, UPyD diu:

"Unión Progreso y Democracia (UPyD), ha solicitado oficialmente a la aerolínea Swiss International Airlines que use el castellano en sus vuelos entre Barcelona y Zúrich, ya que esta empresa lo ha eliminado de todas sus comunicaciones con los pasajeros y sólo utiliza el catalán y el alemán."

A més, va escriure una carta molt dura a la companyia en la que, contradient tots els manuals de lingüística, tractava a la llengua catalana com un dialecte del castellà per a justificar que l'espanyol havia de ser la llengua prioritària en el tractament cap els seus clients. Vaja, és que ja no serveixen ara "los criterios de eficacia, servicio y rentabilidad frente a los absurdos requisitos de la mitología nacionalista"? Si es tracta de defendre una llengua amb "només" 400 milions de parlants davant l'atac d'un altra amb 10 milions, per a ells paga la pena deixar de banda alguns criteris i principis.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Un sorteig on no toca la grossa, sinó les grosses

Abans de res he de disculpar-me per haver fet aquest acudit tan dolent, però és que m'ho han posat molt fàcil. Una discoteca de València ha organitzat per al proper dia 5 de desembre una festa en la qual se sortejarà una operació d'augment de pits sota el lema d'"homenatge a la dona". Podriem dir, entre altres coses, que és sexista, que banalitza les dones, que les tracta com a objectes, que insulta la seua intel·ligència, etc. Però també és cert que aquest dia les dones van a tindre el poder de decidir si és així com volen que se les tracte. Si totes les dones Justificació completatingueren dins d'elles un mínim d'orgull, de dignitat i d'autoconfiança, el 5 de desembre aquesta discoteca hauria de ser una festa a la que només acudiren homes (en el cas de que molts d'ells no se solidaritzaren amb la dignitat de la raça humana).
La discoteca és lliure de convocar la festa que li vinga en gana, però són els possibles clients els qui han de donar la cara per la dignitat de les dones. Per la dignitat humana.
El dia 5 tindrem la resposta. Veurem quantes dones acudeixen per veure si tenen sort i d'ara en endavant són tractades com un objecte encara més voluptuós. Tristes aspiracions.

P.D. Sent molt que d'ara en endavant no puga publicar amb tanta freqüència en aquest blog, i encara sent més no poder realitzar un major seguiment dels blogs amics. El meu temps dedicat al "bloggeix" s'ha reduït dràsticament. De tota manera us garanteix llegir tots els vostres comentaris i deixar comentaris als blogs que deixen la seua petjada aquí. Amb això no vull dir que amenace amb un "si no comenteu no us comente", però he de seleccionar el temps d'alguna manera, i si algun dia tinc temps per a llegir-vos a totes i a tots, de bon grat ho faré.

Salut.

dijous, 13 de novembre del 2008

liberalisme proteccionista o proteccionisme liberal?

Mariano Rajoy (lider del Partit Popular) (11/11/08): "Les mesures que es plategen a la Cimera de Washington han de defensar la llibertat econòmica i l'economia de mercat".

Mariano Rajoy (13/11/08): "Estic radicalment en contra de que una empresa russa, monopolística i pública com Gazprom es puga fer amb el 20% de Repsol YPF".

Amb quina ens quedem, Mariano? Liberalisme o proteccionisme? Tot dependrà de si els seus es poden forrar de diners o no.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Els tancs de Chávez

"Chávez amenaza con 'sacar los tanques' si la oligarquía gana poder en las urnas". Aquest titular aparegut a "El Mundo" sembla confirmar que Hugo Chávez és tot un dictador, no? Les paraules exactes del president veneçolà així ho confirmen: "Si ustedes permiten que la oligarquía (...) regrese a la gobernación, a lo mejor voy a terminar sacando los tanques de la brigada blindada para defender al Gobierno revolucionario y para defender al pueblo".
Doncs bé, la màquina de la manipulació torna a funcionar quan tracta d'atacar a Chávez. Resulta que en les pròximes eleccions regionals es presenta per l'estat de Carabobo Luis Felipe Acosta Carlez, l'actual governador. Carlez és un general expulsat del partit de Chávez el juny passat per pràctiques irregulars i que ha estat implicat en el darrer colp d'estat contra el President arran d'unes converses gravades on altres acusats l'implicaven.

El temor està doncs en que si aquest personatge aconsegueix el poder a una regió on controlaria la tercera policia amb major armament del país, poguera organitzar alguna acció desestabilitzadora. Per això Chávez diu que si Carlez (que representa els interessos de la oligarquia) torna a la Governació, "...a lo mejor" (si Carlez organitza una temptativa colpista) "voy a terminar sacando los tanques..." tal com faria qualsevol Estat per a protegir la legitimitat davant un colp d'Estat . Però els periodistes anomenen a això "amenaces del President".
Un president que sotmet a consulta popular l'aprovació d'una nova constitució, perd la votació i immediatament accepta els resultats, per quins cinc sous hauria de traure ara els tancs al carrer si perdera una elecció a una de les seues regions?

Si cola, cola. I segur que li la colarà a molts.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Experiències cubanes de la Loli

"Cuba, ¿es realmente un paraíso?" Una "sensacional" carta d'una lectora publicada al diari "20 minutos" a la que només li faltaria dir la veritat per a tindre alguna credibilitat. Potser Cuba no siga un paradís (tampoc el país des d'on escric ho és), però caldrà analitzar amb algun rigor la situació actual de l'illa per a avaluar com viuen realment els cubans. I aquesta tal "Loli Palacios", que ben bé podria ser veïna de Alejandro Sanz a la Miami més acomodada, no és precisament el paladí de l'objectivitat. Analitzem el que diu i situem-ho a la realitat:

Acabo de llegar de mi tercer viaje a Cuba. Y de los tres, ha sido el peor. Yo en Cuba vivo como cubana: vivo en una casa de familia, con apagones y cortes de agua, con falta de comida y de artículos de primera necesidad. Cuando voy allí sufro por todo lo que le falta a la gente y aquí tenemos de sobra, incluso derrochamos.

Si la Loli realment ha arribat des de Cuba (no sé si s'ha marcat un "farol" per a fer més creïble el seu relat), hauria de saber que després de patir un devastador huracà de força 5, les infraestructures elèctriques i de subministrament d'aigua potable tarden un cert temps en recobrar la normalitat. Abans de l'huracà, la Revolució Energètica posada en marxa al 2005 ha aconseguit reduir les apagades en un 90% respecte al 2004. Pel que fa als aliments, amb una gran part de la producció agropecuària destruïda, és normal que es patisca un temporal desproveïment fins que arriben les importacions necessàries i es desenvolupen els cultius de cicle curt posat en funcionament per a obtindre produccions agrícoles en les properes dates. De tota manera, s'està estudiant un pla que corregisca els dèficits productius del sector agropecuari cubà, que no són pocs.

En un mes en Cuba no hemos podido darle a mi hijo ni una verdura ni una fruta porque los mercados están vacíos. Ante esta situación, tener dinero tampoco vale nada.

No exageres Loli. Que faltaren alguns productes i que hi haguera menys paradetes obertes als mercats i menys qualitat no ha impedit a ningú comprar un plàtan o una tomaca en un mes. Una altra cosa és que al teu fill només vullga menjar raïm embossat del Vinalopó o tomaquetes cherry.

En la shopping (así es como llaman los cubanos a las tiendas por dólares) un cartón de litro de leche cuesta 2,40 chavitos (así se llama el peso convertible). ¿Quién es el guapo que puede comprar eso? Un cubano medio gana más o menos 150 pesos cubanos, para cambiar a pesos convertibles son 25 por 1, con lo que esto equivale a 6 chavitos. Tampoco podemos comprar a los vendedores ambulantes porque te detienen y a lo peor tienes que pagar 500 ó 600 pesos de multa.

Si en comptes d'anar al shopping (una espècie de mercat elitista, on tot és més car), la Loli anara a un mercat estatal amb preus subvencionats per l'Estat, potser aconseguira llet a un preu moltíssim més baix, com fan la majoria dels cubans. D'altra banda, només multen a gent que compra grans quantitats amb la finalitat d'especular amb els aliments i als venedors ambulants irregulars (com ocorre a la meua ciutat).

La imagen que se da de Cuba aquí es que todo ha mejorado. ¿Os acordáis de las famosas ollas que dio Fidel y que publicó a bombo y platillo? De dar nada de nada. Las ollas hay que pagarlas y te las descuentan del sueldo. ¿Y eso de que la gente puede tener móviles u ordenadores? ¿Con los sueldos que hay con qué van a comprar un móvil o un ordenador? En Cuba en el 90% del territorio no hay cobertura y prácticamente nadie puede usar Internet.

En cap moment va dir Fidel que anava a regalar olles, encara que sí que les ha regalat a les famílies que necessiten d'ajuda social (unes 500.000). Per a pagar les olles (amb preus subvencionats) s'han atorgat crèdits per a que el pagament siga més fàcil. A la resta de Centroamèrica i el Carib, els sous normals tampoc permeten comprar mòbils i ordinadors. I per què abans no es podien tindre telèfons mòbils i la connexió a internet estava molt limitada? Per a no sobrecarregar la precària banda de la xarxa cubana, ja que els veïns dels EEUU no han permés la connexió de Cuba al cable de fibra òptica de l'Estret de Florida (al qual pertany) i encara té un accés molt limitat i costós als satèl·lits.
Per cert, la cobertura territorial de telefonia mòbil és del 65% (un 77% per a la cobertura poblacional) i s'ha desenvolupat, amb una xarxa de gairebé 300 radiobases, el servei de Telefonia Fixa Alternativa, que emprant un equip telefònic convencional, dóna servei amb la modalitat inalàmbrica a llocs de difícil accés.



En Cuba en el siglo XXI los niños no se alimentan bien, no tienen ni ropa ni juguetes. Con 9 años no pueden tomar leche y no probarán muchas cosas seguramente nunca. En los hospitales faltan medicinas y la gente tiene miedo.

La pròpia UNICEF ha certificat que Cuba és l'únic país d'Amèrica Llatina que ha eradicat la desnutrició infantil. La mortalitat infantil, fins i tot, té indexs més baixos que als EEUU. Des de l'ONU fins al banc Mundial han reconegut que la població de l'illa és la única del tercer Món que ha abastat un nivell de desenvolupament humà comparable al dels països més desenvolupats, i el país es pot permetre el luxe d'haver enviat metges voluntaris per a treballar gratuïtament a 102 països. En 2004 es va llençar l'Operación Milagro, que va fer que un milió de persones víctimes de malalties oculars de 28 països recobraren la vista.

Y que nadie me diga que todo esto es culpa de Norteamérica y del bloqueo.

No, clar que no, encara dirà que els distints governs dels EEUU han estat sempre unes bellíssimes persones i el bloqueig el van imposar per millorar el benestar del poble cubà. I qui diga el contrari és un miserable.

Me gustaría ver en mi próximo viaje a Cuba que las cosas por fin han cambiado.

Cap a on vol que canvien? Cap a un model semblant al dels seus veïns de Haiti, República Dominicana o Jamaica? Enyora els temps en els quals Cuba era el bordell dels EEUU?

Canviar sí, però sempre cal canviar la cosa per a que vaja millor.



dijous, 6 de novembre del 2008

Congo

Al veure l'article que publica hui El País sobre el conflicte del Congo, sembla que tinga un caràcter de protesta. Parla de la indiferència mediàtica, dels recursos minerals com a origen de les disputes i al final ens fa una sèrie de preguntes sobre els orígens dels combats i sobre el paper que juguen els organismes internacionals. A la darrera frase, l'autor es lamenta dient que "massa preguntes que, com sempre, quedaran sense resposta". No obstant això, jo pense que o no ha volgut donar les repostes o no s'ha interessat en buscar-les ni una mica, ja que se sap perfectament qui ha llançat benzina a les flames de la regió.
La República Democràtica del Congo és un dels països amb més riqueses naturals del món. El coure, el cobalt, l'or, el tantali, els diamants i el coltà es troben en abundància al subsol del país. Les multinacionals europees i nord-americanes han estat extraent minerals i deixant per al país només entre un 5 i un 12% del valor dels minerals. però la realitat és que s'estan produïnt massives extraccions ilegals que ixen a través de Ruanda amb la complicitat del seu president, Paul Kagame.
Laurent Kabila, president de la RDC, ha volgut acabar amb l'espoliació per a que els beneficis de la mineria revertisquen directament en els congolesos. Per això, ha firmat una sèrie de contractes amb les empreses estatals xineses CREC i Sinohydro per a la concessió de vàries explotacions i que repercutirien per a la RDC un benefici del 30%. Per a evitar la corrupció que suposaria l'entrega dels diners en líquid, s'ha previst que aquest es reba en forma d'inversions en el país: 3.000 km. de carreteres, 3.000 més de ferrocarrils, 31 hospitals, 145 centres de salut i 4 universitats. A diferència dels contractes amb multinacionals europees i dels EEUU, aquestos acords no preveuen cap condicionalitat ni ingerència al país.
Davant això, les companyies que operen actualment a la RDC, amb el suport de les potències occidentals, temen perdre accés als recursos estratègics i deixar de tindre capacitat d'influència en la regió. I com la vida de les persones no té importància al costat d'un bon grapat de diners, han finançat el govern de Ruanda per a la compra d'armes i la formació de grups de soldats paramilitars majoritàriament formats per ruandesos i comandats per un congolés, Laurent Nkunda (per a desvincular Ruanda de responsabilitats), amb la finalitat de desestabilitzar el govern congolés i tota la regió. Un canvi de president podria significar el trencament dels contractes amb els xinesos i el control total de les explotacions.
D'altra banda, La missió de l'ONU a la regió, la MONUC, que hauria de ser l'encarregada de protegir els civils de les tropes de Nkundu, han estat acusades d'actuacions irregulars obrint el camí dels paramilitars. El cap de la missió, el tinent general espanyol Díaz de Villegas, va dimitir fa deu dies al·legant motius personals, però afectat per unes comunicacions interceptades a uns soldats de la MONUC en les quals demanaves a l'exèrcit ruandés que enviara reforços per a donar suport als paramilitars de Nkundu, que es trobaven en inferioritat davant l'exèrcit congolés. També s'ha demostrat que les forces "de pau" han subministrat armes als rebels. És significatiu que a les ciutats de Goma i Bukavu es produïren recentment massives manifestacions demanant que eixiren del país els cascos blaus de la MONUC. Per alguna cosa serà.
La Unió Europea tampoc aporta massa per a la resolució del conflicte. El passat 22 d'octubre, a la comissió parlamentària europea, el belga Dirk Vandermaelen va reconéixer que potser estiguerem davant un enfrontament d'interessos comercials entre els EEUU i Xina, però va demanar tan sols un embargament d'armes per a l'exèrcit del govern legítim de la RDC, no per a les tropes invasores de Nkundu.
Mala pinta té la situació si a les potències occidentals només els convenen dues coses: l'annexió de la regió de Kivu Nord (la regió minera) al govern dòcil de Ruanda, o la substitució de Kabila per un president titella. En ambdós casos, el poble congolés será la principal víctima.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Obama, Obama, Obama...

Per què ha guanyat Obama? Qui és Obama? Què ens espera d'Obama? El color de pell d'Obama, el canvi d'Obama, la crisi i Obama, les guerres i Obama... Quan fins i tot el pensament més rebuscat ha estat ja analitzat cinquanta vegades i no queda ja una futura situació que no haja estat pronosticada per algú, no té sentit escriure res sobre aquest tema. Cada paraula meua no seria una altra cosa que cansar-vos una mica més.
Gaudiu del dia. Jo aniré preparant el post de demà.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Supersticions

Ho ha advertit Joseph Ratzinger: les supersticions posen en perill la fe (se sobreentén que és la fe cristiana). Sembla que pretén d'aquesta manera donar un cop mortal a tot el que han estat fins ara els rituals catòlics.
Si atenem a una de les definicions més precises que s'han fet fins ara, una superstició és "una creença en relacions de causa i efecte que condueix a una conducta sistemàtica i repetitiva que és totalment ineficaç per a aconseguir el que es pretén obtenir, però aquest sistema de creences i conducta no està mai sotmés a un escrutini científic pels qui creuen i repetidament el practiquen". Aleshores, quina diferència hi ha entre qui toca fusta invocant a la bona sort i qui es posa un Sant Cristòfol al cotxe per a protegir-se dels accidents? El primer dirigeix el ritual cap a un ésser indeterminat anomenat "sort" i el segon ho fa cap a unes divinitats sobrenaturals que captaran les pregàries i enviaran un escut protector que el protegirà dels perills. Trobe en falta un estudi científic que demostre estadísticament que els cotxes amb Sant Cristòfols registren menys accidents, sota les mateixes circumstàncies, que aquells que no els porten.
Sant Cristòfols, rosaris, mongetes fent la senyal de la creu davant qualsevol anomalia, veles enceses davant els sants, pregàries, misses als difunts, romeries, rituals per a evitar l'infern... No se sap ben bé on hi és la frontera entre la superstició i la religió o si són elements d'una mateixa cosa.
Potser Ratzinger tinga una definició pròpia del que és una superstició. De ben segur ho definirà com "les creences religioses dels altres".