Sobre huracans

La tempesta tropical Gustav està fent de les seues al Carib. Però sembla mentida que hi haja països que, malgrat patir aquestos fenòmens meteorològics tots els anys, tinguen un sistema de prevenció tan deficitari. Gustav només ha estat un huracà de categoria 1, amb vents de 130 km/h. Per tant, és un huracà d'allò més normalet. Però ja ha deixat 70 morts (59 a Haiti, 8 a la República Dominicana i un a Jamàica). L'any passat, l'huracà "Noel", de categoria també 1, va deixar 114 morts en aquestos tres països.
Un cas a banda és el de Cuba, per on aquest cicló ha de passar, segons les previsions, més reforçat (categoria 3). Cuba compta amb el millor sistema de prevenció de tots els països del Carib. El mateix huracà "Noel" va deixar milers d'evacuats, però cap víctima mortal a l'illa. L'antelació amb la que les autoritat comença a advertir a la població i es realitzen els desallotjaments de les zones més perilloses, és qualificat, fins i tot, d'exagerada per molts observadors. Es talla l'electricitat amb prou temps per a que la caiguda de fils no electrocute ningú. Cada huracà està precedit d'una gran campanya informativa, recomanacions de tot tipus i repetició fins el cansament d'informes meteorològics. Les forces armades es posen en màxima alerta per a que no quede lloc a la improvisació. Lamentablement, no sempre es pot controlar tot: l'any passat van morir 16 persones pel pas del devastador huracà "Dennis", de categoria 4. Cal recordar que "Dennis", ja molt debilitat, encara provocà 8 morts al sudest dels EEUU (un d'ells electrocutat per la caiguda d'un cable) i Wilma, de categoria 3, va matar 35 persones a Florida l'any 2005).
Algun amic meu s'ha queixat de que sempre que parle de Cuba, explique els seus aspectes positius. Jo responc que per a parlar malament de Cuba ja estan tots els mitjans de comunicació.

Relacions històriques entre el català i el castellà

Recorde de la meua època d'ensenyament primari i mitjà, que a l'assignatura de Llengua espanyola estava sempre el tema dels préstecs lingüístics d'altres llengües. Sempre venien les mateixes procedències: l'àrab (almacén, almazara, zaguán), el francés (carné, maquillaje, coñac), l'anglés (bistec, film, fútbol), germanismes (blanco, espía, bigote), l'italià (escopeta, lira, alerta) o americanismes (coyote, chocolate, tomate). Els préstecs procedents de les llengües peninsulars eren tractats com anecdòtics. Per als préstecs procedents del català, sempre ens posaven els mateixos exemples: alioli i capicúa. Sense cap altre comentari.
Però la realitat del contacte i influències del català en el castellà són molt més importants del que ens feien creure. A la baixa edat mitjana, la Corona d'Aragó dominava comercialment la Mediterrània, des de la Península Ibèrica fins Atenes i Neopàtria. El català, per tant, era una llengua habitual en els tractats mercantils. Mentrestant, el castellà era una llengua que es parlava només a certes zones de la Península, amb una economia prou pobra aleshores, basada principalment en la ramaderia, la agricultura i el comerç de la llana. El català gaudia d'un apogeu cultural extraordinari, amb figures literàries de primer ordre, com Ausiàs March. Per tant, el català era la llengua que aportava els termes que dessignaven els avanços tècnics i la llengua de prestigi de la qual el castellà agafava lèxic per a adaptar-lo.
He de reconéixer que ni de lluny m'esperava que fóra tan important la influència catalana al lèxic castellà. És nou el descobriment d'aquesta abundant herència? No. A l'any 1957 Corominas ja arreplegava al seu Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana totes les paraules que tenien un origen segur en el català. També incloïa altres d'origen probable. I per què als llibres de text escolars se segueix ignorant aquesta important influència? Per què continuen posant com a únics préstecs alioli o capicúa? Potser molts d'aquestos llibres segueixen bevent de les fonts de l'ensenyament a la dictadura franquista, quan l'existència d'altres llengües a l'Estat espanyol, diferents del castellà, era considerada una anècdota. Aquest minusvalorament de la importància històrica del català, ha contribuït a crear el menyspreu que es percep a una part de la societat dels territoris de parla castellana.
Us deixe amb una llista de paraules castellanes agafades directament del català (no estan incloses les discutibles):

ANÍS, CAJA, SASTRE, BUQUE, GUANTE, ORGULLO, ALBERGUE, BANDEROLA, FORRAR, FANGO, GRAVA, ROCA, CANTIMPLORA, CARACOL, TROMPETA, LINAJE, PAPEL, RAZA, ALOJAR, CARRUAJE, ENTREMÉS, BRONCE, ESCAYOLA, MOSCATEL, COLIFLOR, CORTESANO, FORASTERO, CAPITÁN, DIETARIO, EXILIO, AVERÍA, MÁSCARA, TARIFA, CALMA, FAROL, GALERA.

Un lloc de treball ideal

Acollonant l'estudi que han realitzat IESE (una escola de direcció d'empreses) i ADECCO (una empresa de treball temporal). Ja no saben com convèncer els treballadors de que treballar més, amb menys drets i garanties, és el millor que ens puga passar.
Potser hauríem d'utilitzar un traductor d'idiomes empresari-treballador, treballador-empresari, ja que d'altra manera, potser acabem demanant-li perdó als patrons per haver acabat amb l'esclavitud.
L'estudi proposa a les empreses acabar amb les jornades de treball rígides i que el treballador puga realitzar la feina on vulga i quan vulga mentre acompleixa amb els objectius marcats per l'empresa. Ho pinten d'una manera idíl·lica, perquè així podem compatibilitzar la nostra vida personal amb la laboral, podem treballar des de casa, fer més hores un dia per a eixir abans a l'altre, reduir la baixa moral... en fi, que benvinguts al paradís.
Però serà millor que ho traduïm al nostre llenguatge: tenint aquesta nova manera estratègia, ¿alguna empresa posarà objectius fàcils i que es puguen acomplir còmodament en quaranta hores setmanals? Ara ja no val allò de "fes el màxim que sigues capaç al teu horari", sinò "has de fer això, tardes el que tardes". Aquelles persones menys hàbils hauran de treballar hores extres no pagades, ja que és l'objectiu i no l'horari allò que van firmar al contracte. Així, la baixa moral serà substituïda en molts casos per l'estrés i la frustració de no poder acomplir objectius en un horari normal. Ja ho diu l'estudi: en experiències amb aquest mètode, s'han arribat a donar augments de la productivitat del 35%. Ho veig lògic. Supose que també s'haurà incrementat el nombre d'hores realitzades pels treballadors. A més, els permisos per anar al metge o per qualsevol altre imprevist, sempre contaran com que són al teu temps de lleure, ja que el temps segueix comptant i has de aconseguir l'objectiu. ja trauràs el temps d'on pugues.
Haurem d'anar amb molt de compte amb aquest nou mètode, ja que sembla que s'intentarà imposar molt prompte. Procurarem que no ens enganyen amb els suposats avantatges que ens puga reportar.

Les lliçons de la Unió Europea

Hem hagut d'arribar a 2008 per a que la Unió Europea, mitjançant el President de Consell, Haja pegat el toc sobre el tema de la pena de mort a menors d'edat. La llista de menors morts "legalment" (o que almenys havien comés el delicte quan eren menors) ve de molts anys enrere. I per què justament ara s'han animat a denunciar alt i clar aquest fet? No ho sé amb total seguretat, però sembla sospitós que 2008 siga l'any en que l'únic país que comet aquesta barbaritat és l'"enemic d'Occident" Iran, ficat de ple a l'"eix del mal".

Fins l'any 2003, els Estats Units havien estat assassinant menors (al 2002 va ser l'únic país a fer-ho). L'any passat també ho van fer Aràbia Saudí i Iemen, i altres anys Pakistan, Sudan o Xina. Però és enguany quan el següent objectiu militar dels Estats Units s'ha quedat sol, aplicant aquestes penes capitals i per això ara, acusar-lo i quedar bé, és realment fàcil.
Us imagineu al President del Consell europeu recordant a Estats Units que les penes de mort a menors són una violació flagrant de les seues obligacions i compromisos internacionals? Us imagineu que exigeixen el seu compliment als ianquis?
Jo no.
Per cert, Els Estats Units incompleixen la Convenció sobre els Drets dels Xiquets imposant cadena perpètua a menors d'edat i vulneren el Conveni Internacional sobre Drets Civils i Polítics quan mantenen la pena de mort a discapacitats mentals. Espere ansiós l'advertència de la UE.

Llibertat per a mentir

Cuinar els titulars d'un mitja de comunicació sempre ha estat clau si es pretén distorsionar una notícia i crear un estat d'opinió enganyós en aquells que escolten, llegeixen o veuen aquest mitjà. Però allò que fa el diari filofeixista Libertad Digital va un punt més enllà. Què pensarà un lector habitual quan llegesca aquest titular?:

"Militares renuncian a un curso con asignaturas sobre Alianza de Civilizaciones e Igualdad" i de subtítol: "Las materias han generado "malestar"".

Si jo portara com a bandera un cap buit, pensaria directament: "La que està liant el Zapatero aquest amb les tonteries d'Aliances de civilitzacions i igualtats. Per voler imposar-les, ja se li ha tirat l'exèrcit damunt. Els militars sí que saben veure quines són les coses importants i no es deixen enganyar per monsergues. Si seguim amb el tio aquest de president, la que es pot armar. Ja té a tots en contra."

I és que el titular té molts paranys.

- Fa pensar que són els militars en general els qui renuncien a les assignatures, quan en són només quinze.
- Sembla que renuncien perquè estan incloses les matèries d'Aliança de Civilitzacions i la d'Igualtat de Gènere. En realitat estan en desacord amb fer el curs, perquè els seus companys d'escala superior no han de realitzar-lo.
- Al subtítol menteix directament quan diu que han estat les matèries, i no el curs complet, el que ha generat el "malestar". A més no explica a qui ha causat malestar, així que sembla que siga un desgrat general a tot l'exèrcit.

Tenint en compte que la majoria de la gent només llegeix els titulars de les notícies, es pot explicar com podem escoltar, per part de les més variades persones, bajanades tan impressionants cada vegada que obrin la boca per a parlar de política.

Contradiccions socials

Crec fermament amb la democràcia, però de vegades pense que él vot d'un ignorant és una arma carregada. I pensava això mentre llegia una enquesta que ha publicat "El Mundo" sobre el tema de la immigració. És curiós com la gent opina majoritària i alegrement, i dóna suport a decisions sobre temes dels quals desconeix el seu funcionament.
Una de les preguntes que es feia als enquestats era: "Qui creus que ha de tindre dret a escolaritzar els seus fills?". Només el 35,3 % va contestar que aquest dret corresponia a totes les persones empadronades al nostre país, encara que no tingueren "papers".Més endavant, l'enquesta continuava amb la pregunta: "Creus que existeix relació entre l'augment d'immigrants i l'augment de la delinqüència?". El 66,4 % contestava que sí.
Podem traure com a conclusió que una bona part de la gent creu que els immigrants (i els seus fills) són responsables de l'augment de la delinqüència, però no vol que una bona part d'aquestos potencials delinqüents s'escolaritze.
Segur que hauran triat una contestació diferent totes aquelles persones que sàpiguen que s'apropa més a la realitat la relació entre delinqüència i dèficit d'estudis, que la relació entre delinqüència i immigrants. Us deixe aquí unes dades molt eloqüents:

Percentatge de població de 16 a 19 anys que no ha acabat estudis primaris: 0,99 % (INE).

Percentatge de delinqüents juvenils que no han acabat estudis primaris: 40,61 % (Ministeri de l'Interior).

D'ara endavant no m'estranyaré si en una enquesta, la majoria de la gent pensa que la millor manera d'apagar un incendi és amb benzina.

La perla del dia

Sense més comentaris, pose la frase que va soltar ahir, amb total naturalitat, George W. Bush. Després d'això, poques coses em sorprenen:

George W. Bush: "L'assetjament i la intimidació no són formes acceptables de dirigir la política exterior al segle XXI".

Clorofília

Vivim en una societat clorofílica. Això és, que estimem el verd com a sinònim de ecologia, respecte pel planeta, natura, etc. Qualsevol organització en defensa de la natura s'identifica amb el verd. Una gran alegria per als cloròfils l'ha donat el president senegalés Abdoulaye Wade, que vol iniciar un projecte de construcció d'una franja arbòria que travesse Àfrica de oest a est per tot el Sahel. És l'anomenada "Gran Muralla Verda".
El Sahel és una zona de clima semiàrid, amb precipitacions al voltant dels 200 l/m2 al nord i 600 al sud, amb l'inconvenient afegit de que solen estar concentrades en un o dos mesos de l'any. Per tant, la seua eficàcia és molt baixa. Amb aquestes caràcterístiques podem dir, sens dubte, que el color predominant del Sahel és l'ocre. I això no vol dir que la seua fauna i la flora siguen pobres. Aquest és un ecosistema singular, amb espècies adaptades al seu entorn i moltes vegades úniques al món.

I ara pretenen construir un bosc artificial on no hi ha gairebé boscos, destrossant així milers d'hectàrees d'aquest peculiar ecosistema. I tots feliciten a Wade per la seua iniciativa. La nostra clorofília relaciona la construcció de verd amb l'ecologisme, en comptes de deixar que la natura siga la que seleccione les espècies idònies per a cada entorn. El vertader ecologisme es troba precisament en això: en que l'home intervinga el menys possible en la natura.
Quina és la excusa per a la construcció del mur vegetal? Que el Sàhara guanya terreny al Sahel i han de frenar-lo amb un bosc. Durant anys, l'ecologisme catastrofista ha propagat la idea de que el Sàhara guanya terreny al Sahel i aquesta s'ha convertit en una veritat indiscutible. Bé, en una veritat indiscutible fins que arriba la ciència empírica. I és que hi ha un satèl·lit que mesura la quantitat de carboni que fixa la vegetació al sòl, o siga, la intensitat de l'activitat vegetal. La línia que separa al Sàhara del Sahel s'ha situat en 72 g/m2/any i és la frontera natural del desert. Doncs bé, entre el periode 1982-2004, aquesta línia ha anat guanyant terreny al desert. En 1994 ja s'havia fixat 100 km més al nord que en 1984, i en 2004 sembla que continua pujant. Podeu veure un mapa indicatiu aquí.

Serà que el president senegalés no coneix aquestes dades o serà que vol traure uns quants grapats de diners d'ajudes internacionals per a aquest "bonic" projecte? I si a més, els membres del Govern poden embutxacar-se una bona part dels bitllets, millor que millor.
Per cert, el president espanyol ja ha estat seduït per la iniciativa i és possible que col·labore.

Apartheid

Apartheid significa en idioma Afrikáans "segregació". Era un fenomen que separava les persones a Sud-àfrica segons aspectes com la raça o l'origen. Va adoptar forma jurídica a 1948 i desaparegué oficialment al 1994. Les millors platges, seient als autobusos, hospitals i escoles eren reservades exclusivament per a aquelles persones de raça blanca. Va ser una de les majors vergonyes del segle XX.
Diuen que l'Apartheid ha desaparegut, però jo em sent un negre a Sud-àfrica. Vivim en un apartheid suau. Una segregació que, fins i tot, molts segregats veuen justa. No es mira la raça, ni l'origen. Els ciutadans de segona i de tercera són aquells que no poden comptar alegrement els seus bitllets de 500 euros i que arriben a final de mes suant.
Som negres sud-africans quan dins d'un tren ens seiem en classe turista i veiem com els amplis i còmodes seients de primera classe estan reservats per els blancs, que poden permetre's pagar alts preus pel mateix viatge. Aquestos blancs agraeixen aquests sobrepreus com a métode d'assegurar-se que no hauran de suportar gentola que no és capaç ni de mantindre un xalet amb un Mercedes a la porta.
Son blancs sud-africans aquells que poden gaudir del plaer d'una platja privada a l'Hotel Montíboli, sense la molèstia d'haver d'angoixar-se a les petades platges per a negres.
Els negres també havem de suportar uns hospitals saturats, amb atencions limitades per la falta de personal i llargues llistes d'espera per a qualsevol intervenció. No ocorre el mateix amb els blancs, que tenen hospitals privats on, per una mòdica quantitat (per a les seues butxaques), gaudeixen de unes comoditats i atencions instantànies propies del millor dels hotels.
Les escoles dels blancs compten amb unes instal·lacions idíl·liques, un ambient selecte, recursos per a un ensenyament de vanguàrdia i eixides professionals assegurades per els alumnes, gràcies als nombrosos contactes amb els sectors empresarials privats. Les escoles dels negres ja les coneixem.
Algú dirà: bé, però aquí no està prohibit per a ningú anar a un hotel de luxe, a un hospital privat amb prestigi, asseure's en business class, o portar els teus fills a un selecte col·legi privat.
Molt bé, en teoria és veritat, però si qualsevol família amb menys de 3.000 euros d'ingressos al més intenta fer vida de blanc, prompte rebrà el seu càstig per no obeir la llei de la segregació econòmica: l'apartheid capitalista. La diferència és que en comptes de tindre cartells que indiquen "only white" els cartells haurien de dir "only rich".
Tindrem algun dia el nostre propi Nelson Mandela?

Free Tibet?

Cada dia que passa, l'assumpte de la suposada massacre xinesa al Tibet adquireix un color més fosc. L'Audiència Nacional espanyola ha admés a tràmit una querella contra set alts càrrecs xinesos per la repressió tibetana. Se'ls acusa de la mort de 203 persones, 1.000 ferits greus i 5.972 desapareguts. Els denunciants son el Comité de Apoyo al Tíbet i la Fundación Privada Casa del Tíbet. No sé d'on hauran agafat les dades, però eleven les xifres per damunt de les dels tibetans a l'exili, que eren de entre 130 i 140. A més, malgrat aquestes dades, que semblen demostrar precisió, no es dóna cap llista de noms dels morts ni dels desapareguts. Com han trobat a faltar a algú si no saben el seu nom? Pel "bulto" que feien?

Fins el moment, la única llista de morts presentada ha estat de 40 persones. Quan aquesta llista va ser investigada, es va comprovar que 35 d'elles no tenien cap adreça concreta on poder trobar la seua casa. Simplement estaven inscrits, per exemple, com "resident a Lhasa". Només cinc dels noms venien amb una adreça detallada. Quan van buscar els domicilis, quatre d'elles o bé no havien mort o havien ressuscitat, perquè continuaven vives. A l'anar a un convent per a preguntar per una suposada monja que havia mort, resulta que no hi havia hagut mai cap religiosa amb aquell nom.
Tot això, unit amb una campanya de manipulació de fotografies (premeu aquí per veure uns quants exemples), fan que totes les notícies que porten les paraules "Xina" i "Tibet", les agafe amb pinzell i hagen de passar per un procés de verificació. Si a aquest plat li afegim l'amistat del Dalai Lama amb George W. Bush i els interessos dels Estats Units en parar a la locomotora econòmica xinesa, podem entendre un poc més per on poden anar els tirs.
Llibertat per al Tibet? Si a llibertat li diem canviar el regim xinés per un règim teocràtic dictat pel lama, potser siga llibertat. Si a llibertat li diem tindre legalitzat el règim senyorial feudal, potser siga llibertat. I si llibertat és una política racista, que pretén expulsar a 91 milions de xinesos de les províncies del Tibet històric, doncs serà llibertat. Però per a mi, tot això no s'assembla en res als meus ideals de llibertat.

Divisions divines

El passat 18 de juliol el Papa, de nom artístic Benet XVI, va dir a Sidney que "la religió no ha de ser un motiu de divisió". Una petita reflexió: Des del moment en que una creença proclama que el seu déu és el vertader, està proclamant que altres religions que creuen en altres déus, estan totalment equivocades. No és com una ideologia, en la que pots coincidir amb un major o menor grau amb altres persones amb idees diferents. No, aquí el nostre déu és l'únic de veritat.

En la seua mateixa concepció, la religió és una divisió entre els éssers humans. Encara que per qüestions d'imatge, alguns afirmen el contrari.

La paranoia de Pérez-Reverte

No sé, pensava que Arturo Pérez Reverte era diferent, més racional, però he entrat al seu blog i m'he sentit completament decebut. Com molts altres de la seua espècie, malparla contra tots aquells que tenim la lletja costum de parlar català i a més, de fer-lo servir a la terra d'on és propi. Pareu atenció al seu comentari:

"Por encima de tanto marear la perdiz, tanto cuento y tanta murga, la única realidad real es la siguiente: mi amigo José Manuel es madrileño, técnico de sonido, tiene veintisiete años y una novia en Cataluña. La novia se vendría a vivir con él a Madrid, de no mediar un problema: ella trabaja en Barcelona. Así que llevan un año intentando que el chico encuentre algo allá arriba, porque, como él dice, tampoco es cosa de chulear a la churri. El problema es que José Manuel no parla una palabra de catalán, y su trabajo tampoco le deja tiempo para ampliar horizontes lingüísticos. No pucha del catalán más que bona nit y bona tarda; y eso, con acento de Leganés. Con tales antecedentes, supongo que nunca adivinarían ustedes lo que ocurre cada vez que busca trabajo en Barcelona. ¿Verdad que no? Me juego el sillón de la letra T a que no se les hubiera ocurrido jamás: no le dan trabajo porque no sabe catalán. Qué me dice, caballero, se admirará alguno –el presidente del Gobierno, por ejemplo–. No me puedo de creer ese déficit de buen rollito. Etcétera."

O no és tan intel·ligent com la gent pensa, o no ha cuidat massa els detalls d'aquest text:

- El tal José Manuel té un greu problema. O es trau una xicona "castiza" o ho té molt cru. Imagineu que la xica és portuguesa i viu a Lisboa. Maleïts portuguesos!!! No pot trobar feina sense saber portugués i no pot aprendre'l. Què vos jugueu a que en aquest cas, segur que fa un esforcet en ensenyar-se a dir alguna cosa més que "obrigado"?.

- No pot trobar feina si no sap català. I com l'han trobat els milers de equatorians, colombians, argentins, xilens, paraguaians, cubans, marroquins o senegalesos nouvinguts a Catalunya? Potser tenen l'avantatge de anar a acadèmies de català als seus països i arriben amb un català perfecte, no? Jo pense que José manuel ha trobat l'excusa perfecta cada vegada que el deixen de banda a una entrevista per ser una mica babau.

- Si el seu treball no li deixa temps per a aprendre català, però té pensat deixar-s'ho. Collons!!! Deixa-te la feina ara, te'n vas a Barcelona, aprens les quatre xorrades bàsiques i a buscar feina, que ja pots. Almenys això és el què faria jo. Què el català no és xinés.

- I ara, com a experiència personal: A Barcelona se sent parlar pel carrer amb més freqüència el castellà que el català. És normal entrar a un establiment, demanar en català i que el depenent (o depenenta) et conteste en un perfecte castellà. Milers d'immigrants porten més de vint anys vivint amb normalitat a Barcelona sense haver soltat mai una paraula en català.

Aleshores, en quina paranoia viu actualment Arturo Pérez-Reverte? Realidad real? A qui pensa enganyar?

Els interessos de tots

Curiosa interpretació la que té la gent del Partit Popular de les funcions d'un estat en matèria de política exterior. La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, referint-se a l'oferta de compra del Banco de Venezuela (propietat del Banco de Santander) per part de l'Estat veneçolà, va dir: "en vez de dedicarse a dar bombillas, (el Govern) se deberían ocupar de la defensa de los intereses de las empresas españolas en el exterior" i que "nos iría mucho mejor a los españoles".
Per què el Govern espanyol ha de ficar-se en l'assumpte d'una empresa privada en un altre país? Per què ha de defendre-la? En comptes de dir "nos iría mucho mejor a los españoles" vol dir "les iría mucho mejor a los accionistas del Santander"?
El dia en el qual el Santander utilitze tots els seus beneficis en projectes socials, en construir escoles, hospitals, centres socials, etc., haurà de ser el Govern el què haja de defendre, en la mesura del que siga possible, els interessos d'aquest banc, ja que aleshores també seran els interesos de tots i totes. Precisament, això és el que pretén fer el Govern veneçolà quan nacionalitze el Banco de Venezuela: Que totes i tots els veneçolans gaudisquen dels beneficis d'un banc. Una cosa horrible per a la senyora De Cospedal.