Creences i descreences de Zapatero

José Luis Rodríguez Zapatero (24/11/2008): "Creo que en la economía hay que intervenir lo justo (...) Descreo en el proteccionismo; es un elemento de retroceso."

Mentrestant, va enviar a la ministra Elena Espinosa a Brussel·les a la reunió on s'abordava la reforma de la Política Agrària Comuna (P.A.C.) per a aconseguir que les ajudes directes a la producció agrícola per part de la Unió Europea no baixaren el 13% com s'havia proposat, sinó que ho feren només en un 10%. Aquestes ajudes provoquen que a molts països pobres siga més barat importar productes agrícoles europeus que comprar els propis.

Descreu del proteccionisme, però el 16 d'octubre de 2005 va dir que "compartimos la prioridad de que las propuestas de la Unión Europea preserven la integridad de la PAC y el mandato de la Comisión".

Què còmode és tindre principis d'aquestos de "ara sí" i "ara no" segons siga el cas que li ocupe.

UPyD i els seus criteris

El passat juny, el Govern balear va demanar a la línia aèria Air Berlin que utilitzara a les Illes, a més del castellà, l'anglés o l'alemany, el català en la seua atenció cap els clients, ja que és llengua oficial a aquell territori i s'està seguint una política de promoció i ús d'una llengua que es troba en perill actualment. Poc després, el partit polític ultranacionalista espanyol Unión, Progreso y Democracia va declarar sobre aquest fet:

"Que un ejecutivo dedique esfuerzos y recursos a persuadir a importantes empresarios de que empleen una u otra lengua en sus relaciones con sus clientes es, además de entrometimiento e impertinencia, un desatino sólo comparable al caso de que el Govern aconsejara a los restaurantes el menú que deben ofrecer o a los modistas la longitud que deben alcanzar las faldas de sus creaciones. En un nuevo alarde de feroz intervencionismo sociolingüístico, el gobierno Antich hace el ridículo inmiscuyéndose en los procesos naturales de la sociedad civil, pretendiendo moldearlos como si hubiésemos vuelto a los tiempos de la vieja Unión Soviética."

"UPyD anima a los ciudadanos de estas islas, en particular a los empresarios y muy especialmente a los directivos de Air Berlín a mantenerse firmes en la defensa de sus derechos y a mantener los criterios de eficacia, servicio y rentabilidad frente a los absurdos requisitos de la mitología nacionalista."

Però clar, els criteris del partit canvien quan la companyia aèria Swiss International Airlines empra el català junt a l'alemany en els seus vols entre Barcelona i Zurich. A la seua pàgina oficial, UPyD diu:

"Unión Progreso y Democracia (UPyD), ha solicitado oficialmente a la aerolínea Swiss International Airlines que use el castellano en sus vuelos entre Barcelona y Zúrich, ya que esta empresa lo ha eliminado de todas sus comunicaciones con los pasajeros y sólo utiliza el catalán y el alemán."

A més, va escriure una carta molt dura a la companyia en la que, contradient tots els manuals de lingüística, tractava a la llengua catalana com un dialecte del castellà per a justificar que l'espanyol havia de ser la llengua prioritària en el tractament cap els seus clients. Vaja, és que ja no serveixen ara "los criterios de eficacia, servicio y rentabilidad frente a los absurdos requisitos de la mitología nacionalista"? Si es tracta de defendre una llengua amb "només" 400 milions de parlants davant l'atac d'un altra amb 10 milions, per a ells paga la pena deixar de banda alguns criteris i principis.

Un sorteig on no toca la grossa, sinó les grosses

Abans de res he de disculpar-me per haver fet aquest acudit tan dolent, però és que m'ho han posat molt fàcil. Una discoteca de València ha organitzat per al proper dia 5 de desembre una festa en la qual se sortejarà una operació d'augment de pits sota el lema d'"homenatge a la dona". Podriem dir, entre altres coses, que és sexista, que banalitza les dones, que les tracta com a objectes, que insulta la seua intel·ligència, etc. Però també és cert que aquest dia les dones van a tindre el poder de decidir si és així com volen que se les tracte. Si totes les dones tingueren dins d'elles un mínim d'orgull, de dignitat i d'autoconfiança, el 5 de desembre aquesta discoteca hauria de ser una festa a la que només acudiren homes (en el cas de que molts d'ells no se solidaritzaren amb la dignitat de la raça humana).
La discoteca és lliure de convocar la festa que li vinga en gana, però són els possibles clients els qui han de donar la cara per la dignitat de les dones. Per la dignitat humana.
El dia 5 tindrem la resposta. Veurem quantes dones acudeixen per veure si tenen sort i d'ara en endavant són tractades com un objecte encara més voluptuós. Tristes aspiracions.

P.D. Sent molt que d'ara en endavant no puga publicar amb tanta freqüència en aquest blog, i encara sent més no poder realitzar un major seguiment dels blogs amics. El meu temps dedicat al "bloggeix" s'ha reduït dràsticament. De tota manera us garanteix llegir tots els vostres comentaris i deixar comentaris als blogs que deixen la seua petjada aquí. Amb això no vull dir que amenace amb un "si no comenteu no us comente", però he de seleccionar el temps d'alguna manera, i si algun dia tinc temps per a llegir-vos a totes i a tots, de bon grat ho faré.

Salut.

liberalisme proteccionista o proteccionisme liberal?

Mariano Rajoy (lider del Partit Popular) (11/11/08): "Les mesures que es plategen a la Cimera de Washington han de defensar la llibertat econòmica i l'economia de mercat".

Mariano Rajoy (13/11/08): "Estic radicalment en contra de que una empresa russa, monopolística i pública com Gazprom es puga fer amb el 20% de Repsol YPF".

Amb quina ens quedem, Mariano? Liberalisme o proteccionisme? Tot dependrà de si els seus es poden forrar de diners o no.

Els tancs de Chávez

"Chávez amenaza con 'sacar los tanques' si la oligarquía gana poder en las urnas". Aquest titular aparegut a "El Mundo" sembla confirmar que Hugo Chávez és tot un dictador, no? Les paraules exactes del president veneçolà així ho confirmen: "Si ustedes permiten que la oligarquía (...) regrese a la gobernación, a lo mejor voy a terminar sacando los tanques de la brigada blindada para defender al Gobierno revolucionario y para defender al pueblo".
Doncs bé, la màquina de la manipulació torna a funcionar quan tracta d'atacar a Chávez. Resulta que en les pròximes eleccions regionals es presenta per l'estat de Carabobo Luis Felipe Acosta Carlez, l'actual governador. Carlez és un general expulsat del partit de Chávez el juny passat per pràctiques irregulars i que ha estat implicat en el darrer colp d'estat contra el President arran d'unes converses gravades on altres acusats l'implicaven.

El temor està doncs en que si aquest personatge aconsegueix el poder a una regió on controlaria la tercera policia amb major armament del país, poguera organitzar alguna acció desestabilitzadora. Per això Chávez diu que si Carlez (que representa els interessos de la oligarquia) torna a la Governació, "...a lo mejor" (si Carlez organitza una temptativa colpista) "voy a terminar sacando los tanques..." tal com faria qualsevol Estat per a protegir la legitimitat davant un colp d'Estat . Però els periodistes anomenen a això "amenaces del President".
Un president que sotmet a consulta popular l'aprovació d'una nova constitució, perd la votació i immediatament accepta els resultats, per quins cinc sous hauria de traure ara els tancs al carrer si perdera una elecció a una de les seues regions?

Si cola, cola. I segur que li la colarà a molts.

Experiències cubanes de la Loli

"Cuba, ¿es realmente un paraíso?" Una "sensacional" carta d'una lectora publicada al diari "20 minutos" a la que només li faltaria dir la veritat per a tindre alguna credibilitat. Potser Cuba no siga un paradís (tampoc el país des d'on escric ho és), però caldrà analitzar amb algun rigor la situació actual de l'illa per a avaluar com viuen realment els cubans. I aquesta tal "Loli Palacios", que ben bé podria ser veïna de Alejandro Sanz a la Miami més acomodada, no és precisament el paladí de l'objectivitat. Analitzem el que diu i situem-ho a la realitat:

Acabo de llegar de mi tercer viaje a Cuba. Y de los tres, ha sido el peor. Yo en Cuba vivo como cubana: vivo en una casa de familia, con apagones y cortes de agua, con falta de comida y de artículos de primera necesidad. Cuando voy allí sufro por todo lo que le falta a la gente y aquí tenemos de sobra, incluso derrochamos.

Si la Loli realment ha arribat des de Cuba (no sé si s'ha marcat un "farol" per a fer més creïble el seu relat), hauria de saber que després de patir un devastador huracà de força 5, les infraestructures elèctriques i de subministrament d'aigua potable tarden un cert temps en recobrar la normalitat. Abans de l'huracà, la Revolució Energètica posada en marxa al 2005 ha aconseguit reduir les apagades en un 90% respecte al 2004. Pel que fa als aliments, amb una gran part de la producció agropecuària destruïda, és normal que es patisca un temporal desproveïment fins que arriben les importacions necessàries i es desenvolupen els cultius de cicle curt posat en funcionament per a obtindre produccions agrícoles en les properes dates. De tota manera, s'està estudiant un pla que corregisca els dèficits productius del sector agropecuari cubà, que no són pocs.

En un mes en Cuba no hemos podido darle a mi hijo ni una verdura ni una fruta porque los mercados están vacíos. Ante esta situación, tener dinero tampoco vale nada.

No exageres Loli. Que faltaren alguns productes i que hi haguera menys paradetes obertes als mercats i menys qualitat no ha impedit a ningú comprar un plàtan o una tomaca en un mes. Una altra cosa és que al teu fill només vullga menjar raïm embossat del Vinalopó o tomaquetes cherry.

En la shopping (así es como llaman los cubanos a las tiendas por dólares) un cartón de litro de leche cuesta 2,40 chavitos (así se llama el peso convertible). ¿Quién es el guapo que puede comprar eso? Un cubano medio gana más o menos 150 pesos cubanos, para cambiar a pesos convertibles son 25 por 1, con lo que esto equivale a 6 chavitos. Tampoco podemos comprar a los vendedores ambulantes porque te detienen y a lo peor tienes que pagar 500 ó 600 pesos de multa.

Si en comptes d'anar al shopping (una espècie de mercat elitista, on tot és més car), la Loli anara a un mercat estatal amb preus subvencionats per l'Estat, potser aconseguira llet a un preu moltíssim més baix, com fan la majoria dels cubans. D'altra banda, només multen a gent que compra grans quantitats amb la finalitat d'especular amb els aliments i als venedors ambulants irregulars (com ocorre a la meua ciutat).

La imagen que se da de Cuba aquí es que todo ha mejorado. ¿Os acordáis de las famosas ollas que dio Fidel y que publicó a bombo y platillo? De dar nada de nada. Las ollas hay que pagarlas y te las descuentan del sueldo. ¿Y eso de que la gente puede tener móviles u ordenadores? ¿Con los sueldos que hay con qué van a comprar un móvil o un ordenador? En Cuba en el 90% del territorio no hay cobertura y prácticamente nadie puede usar Internet.

En cap moment va dir Fidel que anava a regalar olles, encara que sí que les ha regalat a les famílies que necessiten d'ajuda social (unes 500.000). Per a pagar les olles (amb preus subvencionats) s'han atorgat crèdits per a que el pagament siga més fàcil. A la resta de Centroamèrica i el Carib, els sous normals tampoc permeten comprar mòbils i ordinadors. I per què abans no es podien tindre telèfons mòbils i la connexió a internet estava molt limitada? Per a no sobrecarregar la precària banda de la xarxa cubana, ja que els veïns dels EEUU no han permés la connexió de Cuba al cable de fibra òptica de l'Estret de Florida (al qual pertany) i encara té un accés molt limitat i costós als satèl·lits.
Per cert, la cobertura territorial de telefonia mòbil és del 65% (un 77% per a la cobertura poblacional) i s'ha desenvolupat, amb una xarxa de gairebé 300 radiobases, el servei de Telefonia Fixa Alternativa, que emprant un equip telefònic convencional, dóna servei amb la modalitat inalàmbrica a llocs de difícil accés.



En Cuba en el siglo XXI los niños no se alimentan bien, no tienen ni ropa ni juguetes. Con 9 años no pueden tomar leche y no probarán muchas cosas seguramente nunca. En los hospitales faltan medicinas y la gente tiene miedo.

La pròpia UNICEF ha certificat que Cuba és l'únic país d'Amèrica Llatina que ha eradicat la desnutrició infantil. La mortalitat infantil, fins i tot, té indexs més baixos que als EEUU. Des de l'ONU fins al banc Mundial han reconegut que la població de l'illa és la única del tercer Món que ha abastat un nivell de desenvolupament humà comparable al dels països més desenvolupats, i el país es pot permetre el luxe d'haver enviat metges voluntaris per a treballar gratuïtament a 102 països. En 2004 es va llençar l'Operación Milagro, que va fer que un milió de persones víctimes de malalties oculars de 28 països recobraren la vista.

Y que nadie me diga que todo esto es culpa de Norteamérica y del bloqueo.

No, clar que no, encara dirà que els distints governs dels EEUU han estat sempre unes bellíssimes persones i el bloqueig el van imposar per millorar el benestar del poble cubà. I qui diga el contrari és un miserable.

Me gustaría ver en mi próximo viaje a Cuba que las cosas por fin han cambiado.

Cap a on vol que canvien? Cap a un model semblant al dels seus veïns de Haiti, República Dominicana o Jamaica? Enyora els temps en els quals Cuba era el bordell dels EEUU?

Canviar sí, però sempre cal canviar la cosa per a que vaja millor.

Congo

Al veure l'article que publica hui El País sobre el conflicte del Congo, sembla que tinga un caràcter de protesta. Parla de la indiferència mediàtica, dels recursos minerals com a origen de les disputes i al final ens fa una sèrie de preguntes sobre els orígens dels combats i sobre el paper que juguen els organismes internacionals. A la darrera frase, l'autor es lamenta dient que "massa preguntes que, com sempre, quedaran sense resposta". No obstant això, jo pense que o no ha volgut donar les repostes o no s'ha interessat en buscar-les ni una mica, ja que se sap perfectament qui ha llançat benzina a les flames de la regió.
La República Democràtica del Congo és un dels països amb més riqueses naturals del món. El coure, el cobalt, l'or, el tantali, els diamants i el coltà es troben en abundància al subsol del país. Les multinacionals europees i nord-americanes han estat extraent minerals i deixant per al país només entre un 5 i un 12% del valor dels minerals. però la realitat és que s'estan produïnt massives extraccions ilegals que ixen a través de Ruanda amb la complicitat del seu president, Paul Kagame.
Laurent Kabila, president de la RDC, ha volgut acabar amb l'espoliació per a que els beneficis de la mineria revertisquen directament en els congolesos. Per això, ha firmat una sèrie de contractes amb les empreses estatals xineses CREC i Sinohydro per a la concessió de vàries explotacions i que repercutirien per a la RDC un benefici del 30%. Per a evitar la corrupció que suposaria l'entrega dels diners en líquid, s'ha previst que aquest es reba en forma d'inversions en el país: 3.000 km. de carreteres, 3.000 més de ferrocarrils, 31 hospitals, 145 centres de salut i 4 universitats. A diferència dels contractes amb multinacionals europees i dels EEUU, aquestos acords no preveuen cap condicionalitat ni ingerència al país.
Davant això, les companyies que operen actualment a la RDC, amb el suport de les potències occidentals, temen perdre accés als recursos estratègics i deixar de tindre capacitat d'influència en la regió. I com la vida de les persones no té importància al costat d'un bon grapat de diners, han finançat el govern de Ruanda per a la compra d'armes i la formació de grups de soldats paramilitars majoritàriament formats per ruandesos i comandats per un congolés, Laurent Nkunda (per a desvincular Ruanda de responsabilitats), amb la finalitat de desestabilitzar el govern congolés i tota la regió. Un canvi de president podria significar el trencament dels contractes amb els xinesos i el control total de les explotacions.
D'altra banda, La missió de l'ONU a la regió, la MONUC, que hauria de ser l'encarregada de protegir els civils de les tropes de Nkundu, han estat acusades d'actuacions irregulars obrint el camí dels paramilitars. El cap de la missió, el tinent general espanyol Díaz de Villegas, va dimitir fa deu dies al·legant motius personals, però afectat per unes comunicacions interceptades a uns soldats de la MONUC en les quals demanaves a l'exèrcit ruandés que enviara reforços per a donar suport als paramilitars de Nkundu, que es trobaven en inferioritat davant l'exèrcit congolés. També s'ha demostrat que les forces "de pau" han subministrat armes als rebels. És significatiu que a les ciutats de Goma i Bukavu es produïren recentment massives manifestacions demanant que eixiren del país els cascos blaus de la MONUC. Per alguna cosa serà.
La Unió Europea tampoc aporta massa per a la resolució del conflicte. El passat 22 d'octubre, a la comissió parlamentària europea, el belga Dirk Vandermaelen va reconéixer que potser estiguerem davant un enfrontament d'interessos comercials entre els EEUU i Xina, però va demanar tan sols un embargament d'armes per a l'exèrcit del govern legítim de la RDC, no per a les tropes invasores de Nkundu.
Mala pinta té la situació si a les potències occidentals només els convenen dues coses: l'annexió de la regió de Kivu Nord (la regió minera) al govern dòcil de Ruanda, o la substitució de Kabila per un president titella. En ambdós casos, el poble congolés será la principal víctima.

Obama, Obama, Obama...

Per què ha guanyat Obama? Qui és Obama? Què ens espera d'Obama? El color de pell d'Obama, el canvi d'Obama, la crisi i Obama, les guerres i Obama... Quan fins i tot el pensament més rebuscat ha estat ja analitzat cinquanta vegades i no queda ja una futura situació que no haja estat pronosticada per algú, no té sentit escriure res sobre aquest tema. Cada paraula meua no seria una altra cosa que cansar-vos una mica més.
Gaudiu del dia. Jo aniré preparant el post de demà.

Supersticions

Ho ha advertit Joseph Ratzinger: les supersticions posen en perill la fe (se sobreentén que és la fe cristiana). Sembla que pretén d'aquesta manera donar un cop mortal a tot el que han estat fins ara els rituals catòlics.
Si atenem a una de les definicions més precises que s'han fet fins ara, una superstició és "una creença en relacions de causa i efecte que condueix a una conducta sistemàtica i repetitiva que és totalment ineficaç per a aconseguir el que es pretén obtenir, però aquest sistema de creences i conducta no està mai sotmés a un escrutini científic pels qui creuen i repetidament el practiquen". Aleshores, quina diferència hi ha entre qui toca fusta invocant a la bona sort i qui es posa un Sant Cristòfol al cotxe per a protegir-se dels accidents? El primer dirigeix el ritual cap a un ésser indeterminat anomenat "sort" i el segon ho fa cap a unes divinitats sobrenaturals que captaran les pregàries i enviaran un escut protector que el protegirà dels perills. Trobe en falta un estudi científic que demostre estadísticament que els cotxes amb Sant Cristòfols registren menys accidents, sota les mateixes circumstàncies, que aquells que no els porten.
Sant Cristòfols, rosaris, mongetes fent la senyal de la creu davant qualsevol anomalia, veles enceses davant els sants, pregàries, misses als difunts, romeries, rituals per a evitar l'infern... No se sap ben bé on hi és la frontera entre la superstició i la religió o si són elements d'una mateixa cosa.
Potser Ratzinger tinga una definició pròpia del que és una superstició. De ben segur ho definirà com "les creences religioses dels altres".

Frivolitats

Quanta frivolitat hi ha al nostre país! Ets dels qui reclama unes condicions laborals dignes que t'oferisquen estabilitat laboral? Doncs ets un frívol. Que prefereixes uns serveis totalment públics i de qualitat amb un pressupost que garantisca les dotacions necessàries? Una frivolitat. Que creus que una rebaixa d'impostos directes beneficia les persones que més tenen i fa tremolar els pilars del benestar i dels serveis mínims? Quina frivolitat!
Tot això són frivolitats. Ho ha dit l'ex-President Aznar. El tema dels serveis públics, les prestacions socials o la estabilitat laboral és una frivolitat si només fas servir els serveis privats, pagues impostos per guanyar molts diners, tens una suculenta retribució vitalícia, treballes de conseller per a Rupert Murdoch i d'assessor de Centaurus Capital.
Què fàcil es veu la vida diària des d'allà dalt. No és cert senyor Aznar?

Ciència i política

Així com ciència i religió mai s'han entés massa bé, la ciència i la política són elements que provoquen una perillosa reacció quan es barregen. En teoria, hauria de ser la ciència la que hauria d'anar per davant de la política, però en els temps que corren sembla ser que passa més bé al contrari.
L'IPCC (Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) és una entitat de caire polític encarregada d'elaborar els informes apocalíptics que preveuen poc menys que les set plagues d'Egipte com a conseqüència del canvi climàtic. Però ni són 2.500 els científics que han donat suport a l'informe, ni s'han complit els pronòstics de les diferents prediccions que s'han realitzat fins ara.
L'esquerra, d'altra banda, es veu obligada a acudir en pro de totes les causes suposadament ecologistes, estiguen científicament demostrades o no. Si existeixen diversos graus de gravetat per a un mateix problema, sempre queda bé defensar la màxima exageració.
Pel que fa a la dreta espanyola, s'ha aprofitat de les trames obscures que rodegen la parafernàlia del hipotètic canvi climàtic apocalíptic i ha aprofitat l'excusa per a atacar la coalició que sempre han format els partits d'esquerra amb la causa ecologista. Les recents declaracions de Mariano Rajoy i José María Aznar parlant sobre clima, sense tindre ni idea, o les constants notícies a Libertad Digital sobre articles publicats per climatòlegs escèptics, demostren aquesta nova estratègia.
Mentrestant, experts de la temàtica climàtica que han perseguit una actitud independent són denigrats i apartats de les revistes científiques que han abraçat la postura oficialista. Què fàcil és tindre així el "consens científic" del que tantes vegades es parla!

Més sobre himnes

És notícia destacable que a l'acte de clausura del congrés d'un partit català, un membre d'un altre partit, que també és català, cante l'himne oficial de Catalunya? Pense que no.
És notícia destacable que un dels assistents, també català, es negue a cantar l'himne oficial de Catalunya? A molta gent li donarà igual el que haja fet aquesta persona, però sí, pot considerar-se digne de menció aquest fet.
Doncs bé, per al diari digital que oneja la bandera de l'anticatalanisme més malaltís que he vist en la meua vida, és notícia de portada, amb estirada d'orelles inclosa, que un membre d'un partit polític cante l'himne oficial de la seua comunitat autònoma. Però clar, per a aquestos periodistes, tots els membres del Partit Popular han de fer el que ells consideren correcte: odiar a Catalunya i tots els seus símbols. Dóna igual que tingues un càrrec públic o no. Això sí, sembla que posen com a actitud correcta la d'un membre de Ciutadans per Catalunya (irònic nom) que “prefereix no cantar i senzillament quedar-se callat”.
Mentrestant, al País Valencià, la seua “regió amiga” (com no va ser amiga si la governen ells) es reunixen any rere any al balcó de l'Ajuntament de València, en festes de falles, tota la plana major del PP cantant emocionats el “Himno oficial de la Comunidad Valenciana” rodejats també per milers de nacionalistes. No hi ha crítiques a aquest diari. És un himne amic.
I com en una secta, van menjant el cap, a poc a poc, als seus fidels lectors, els quals, cada dia que passa, acaben odiant amb més força Catalunya. Només cal veure els comentaris que deixen els lectors al diari, com aquest: “Pues ése hideperro es un bellaco traidor. ¡¡¡¡¡La de gentuza que hay que ahorcar!!!!!! “. Sí senyor, un castig exemplar per aquells que gosen de donar suport a un símbol català.

Històries de torturadors

Melitón Manzanas (Donostia 1909-1968) va ser policia i cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa durant la dictadura del General Franco. Va ser molt famós a tot el País Basc pels seus mètodes repressius contra tot el que olorara a esquerra o a nacionalisme basc. Les brutals tortures que personalment practicava amb els detinguts van ser narrades per moltes víctimes que van sobreviure als seus interrogatoris. Era normal veure'l pels bars del centre de la ciutat fanfarronejant en veu alta descrivint les barbaritats del dia. També era normal que portaren d'incògnit cadàvers a l'hospital o a casa per a que no contaren a les estadístiques com a morts a la comissaria. El 2 d'agost de 1968 tres membres d'ETA van acabar amb ell amb set trets a la porta de la seua casa. En gener de 2001, el govern de José María Aznar li va concedir la Reial Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme. Sí, sí, al torturador, no és broma.

El 17 d'octubre de 1983, Joxi Zabala i Joxean Lasa, militants de l'esquerra independentista basca (sembla ser que mai van militar a ETA)van ser segrestats a Baiona per un grup d'agents de la Guàrdia Civil espanyola, van ser portats al quarter d'Intxaurrondo, on van ser brutalment torturats. Després van ser portats al poble de Bussot, a prop d'Alacant i obligats allà a cavar les seues pròpies tombes, on van ser soterrats després de rebre dos trets. 17 anys després, els responsables d'aquest crim van ser condemnats, però poc després, la majoria estava ja en llibertat. Actualment ja no queda ningun d'ells pres. Ahir la policia autonòmica basca (ertzaintza), complint ordres del jutge Baltasar Garzón, va impedir un acte d'homenatge als dos assassinats i va detindre a sis assistents (quatre d'ells de més de cinquanta anys).

El 24 de juliol de 2008, l'ex-cap militar argentí, Luciano Benjamín Menéndez, va ser condemnat a presó perpètua per la tortura i assassinat de quatre militants de l'esquerra en 1977. A més d'ell, també van ser condemnats quatre col·laboradors seus, dos d'ells a cadena perpètua, i els altres a 22 i 18 anys de presó.

L'altra França

A qui xiulaven milers de persones el dimarts passat a l'Estadi de França de Paris? A la Marsellesa? A Lââm, la cantant que l'interpretava? Als jugadors? Al President Sarkozy? L'himne nacional francés va quedar ensordit pels milers d'immigrants tunisians i els descendents d'aquestos, que esbroncaven amb aquest fet a la França més hipòcrita, a aquesta França que renega i amaga alguns dels seus francesos per tindre la pell un poc més fosca, els cabells rulls i anomenar-se Rachid o Youssef. Ataquen a la França que els exclou amb xiulets cap un dels seus majors símbols: “La Marsellesa”. Tres anys abans l'atac va anar contra un altre símbol francés: la riquesa.
L'any 2005, quan l'extraradi de la capital va esclatar en flames, el ministre de l'interior i actual president, Nicolas Sarkozy, va dir que aquesta “xusma” (racailles) necessitava netejar-se amb Karsher (un netejador per el fang dels tractors). El dimarts, una vegada acabat el partit, el Secretari d'Estat d'Esports, Bernard Laporte, va dir que caldria que la selecció francesa anara a jugar fora de París per trobar “gent sana”. Aquesta és la seua solució: fugir i amagar a la “gent insana”. Perquè sentir l'himne del teu país és molt emocionant quan el teu país t'ha fet viure tan còmode com a Laporte o Sarkozy.

Quina perla de titular

“La llibertat d'expressió està en perill a Bolívia amb Evo Morales”. Aquesta serà la conclusió a la qual arribe un lector del diari “Estrella Digital” quan haja llegit en grans titulars “Un comentarista de la TV boliviana detenido por llamar "indio ignorante" a Evo Morales”.

Només si algun lector gosa llegir el cos de la notícia, podrà comprovar que el comentarista ha estat detingut en realitat per cridar a “liquidar al indio ignorante” i afusellar al Vicepresident i al Ministre de la Presidència, ja que, segons ell, són “collas raza maldita son más pobres que las ratas porque son flojos”.

Això a la Unió Europea també se li diu “delicte per incitació a la violència racista" i està tipificat amb penes d'un a tres anys de presó. A la meua casa i supose que a la vostra, a aquest titular se li diu “manipulació vergonyosa”.

Universitàries

Més d'una vegada he sentit dir que no importa que a un fill l'eduques un poc diferent de com eduques una filla. No importa si al teu fill li compres cotxes per jugar i a la teua filla ninetes. Diuen que quan són més grans és quan desenvolupen la seua personalitat. Doncs no. A l'infantesa, adquirim una gran part dels nostres coneixements i conductes futures. Sense saber-ho, creixem portant al nostre subconscient el camí que vam començar a recórrer al nàixer.
La setmana passada va sortir l'informe de la Conferència de rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) i en ell vaig poder veure una dada molt il·lustrativa: només un 14,17% de les universitàries triava carreres tècniques, davant un 43,80% dels universitaris.
Els xiquets han estat (i segueixen estant) educats sobre un munt de joguines basades en cotxes, jocs de construccions, d'electricitat. Ens feien associar la idea de que ser uns "matxotes" era una cosa bona, i per això acompanyavem sempre al pare quan aquest reparava alguns aparells de la casa. Si aquest no era el teu ambient habitual, et trobaves amb la teua colla d'amiguets competint per veure quin era el més "matxote", i per tant, el més respectat. La xiqueta, en canvi, era vista com una cosa estranya si freqüentava algunes de les aficions reservades pels xiquets.
Amb aquestes associacions d'idees hem crescut, mantenint-se sempre latents al nostre subconscient i aprofitant qualsevol ocasió per eixir al nostre conscient, com en el cas del moment concret de l'elecció d'una carrera universitària.
El psicòleg Steve Heine va realitzar un experiment molt curiós: va sotmetre a dos grups de 60 noies cadascun a la realització de dues proves matemàtiques, separades per una prova de comprensió lectora. El text del primer grup explicava que les dones tenien menor capacitat per a les matemàtiques per raons genètiques i el segon escrit afirmava que les raons de que les dones hagueren tingut una menor presència en el terreny matemàtic era degut a l'experiència. Totes les dones tragueren una puntuació semblant en el primer exercici, però al segon exercici matemàtic, les noies del text amb l'explicació genètica van obtindre un resultat notablement menor.
És el subconscient, però el subconscient creat per segles i segles de patriarcat.

La FAES i les armes de Veneçuela

Al darrer informe de la fundació FAES, presidida per l'anterior president del Govern espanyol, José María Aznar, apareix un informe on es critica l'augment de l'exportació d'armes de les empreses espanyoles. Diu que Espanya ha venut armes a "països tan poc democràtics" com Veneçuela. No sé com el senyor Aznar pot dir que és poc democràtic un Govern que ha guanyat quatre eleccions a nivell estatal, va guanyar un referèndum constitucional i va perdre un altre, acceptant el resultat com a decisió del poble. No sé com pot dir-ho un senyor que ha estat el primer President del Govern espanyol que ha il·legalitzat partits polítics després de la dictadura del General Franco.
A l'informe també parla del Govern veneçolà definint-lo com a "règim militarista". Doncs caldrà saber que el percentatge del PIB dedicat a defensa a Veneçuela és del 1%, molt menor que el 1,74% de mitjana de Sud-Amèrica i només superat a la baixa per Argentina, amb un 0,87%. Haurà anomenat alguna vegada José María Aznar "règim militarista" a EEUU? Apostaria el que fóra a que no. Mai haurà dit això, encara que aquest país concentre el 45% del pressupost mundial d'armament.

P.D. La pàgina web de FAES no funcionava a aquesta hora, així que no he pogut deixar enllaços.

El bilingüisme de Ciutadans

El concepte que tenen la gent de Ciutadans del que significa "bilingüisme" queda ben reflectit a la seua pàgina web. A la versió en castellà tot està en castellà i els articles que originalment han estat escrits en català són traduïts. No obstant això, a la versió en català, els articles que han estat escrits originalment en castellà no han estat traduïts al català.
Fins i tot la versió en català de la web del Partit Popular és més catalana que la de Ciutadans.
Si és que no poden amagar el que realment són.

L'evolució de l'aparellament humà

Una de les teories més interessants del psicòleg evolucionista Geoffrey Miller és la que explica la hipòtesi de que la raó de l'extraordinari impuls del desenvolupament de la intel·ligència humana, no va ser l'assumpte de la supervivència, sinó de la competència en relació amb l'elecció sexual. per a ell, el llenguatge va passar a ser útil per el mascle per a convèncer la femella de que ell era el company sexual ideal. D'aquesta manera, aquells individus amb un major desenvolupament racional, eren els qui tenien majors possibilitats de fecundar una femella.

Les altres espècies s'han quedat amb els altres sistemes, basats uns amb la lluita, com per exemple els gats, o mitjançant la demostració de salut, fortalesa i vigorositat, com és el cas dels paons amb la seua vistosa cua. Quan un d'aquestos paons trau la seua cua, el seu missatge vol dir: "Mira, paona. Tinc tanta salut i vigorositat que puc permetre-me el luxe de emprar els meus excedents d'energia en tindre aquesta magnífica cua. Així que ja saps: jo sóc el paó que pot donar-te uns gens que facen que els teus paonets siguen els millors."
Doncs bé, si jo fóra G. Miller, aniria revisant la meua hipòtesi. La raça humana sembla estar involucionant i va aproximant-se de nou cap a la resta de espècies animals que habiten el planeta. Només cal donar una ullada a les zones d'oci de qualsevol cap de setmana per a veure nombrosos homes-gats lluitant entre ells amb acusacions tals com: "Per què miraves a la meua xicona?" o "Què passa?, et mola la Ioli? doncs a ella no li agraden els paios amb la cara trencada."
També és molt fàcil veure a qualsevol hora del dia a homes-paons lluint poderosos cotxes, roba de marca o vistoses joies amb el missatge implícit de: "Mira, tinc tants diners, que puc permetre'm el luxe de comprar-me aquests capritxs. Imagina't les coses de les que podràs gaudir estant amb mi."
Si els individus mascles tenen comportaments més propis de la zoologia que de la sociologia, les femelles també presenten actituds, podríem dir, animals. Quantes de les xiques d'aquestos ambients se'n van amb aquell individu de caràcter i aspecte més fort o amb aquell que acumula i ostenta una major quantitat d'objectes materials de valor?
L'espècie humana mai deixarà, en el fons, de ser d'allò més irracional. I encara queda gent que dubta que els humans venim dels micos!
Per sort, la bona gent que s'aparta d'aquestes pràctiques i que encara utilitza les aptituds racionals per a escollir parella, acaben aparellant-se entre ells, lliurant així a la nostra espècie de tornar, en un futur no massa llunyà, a viure damunt dels arbres, tal com van fer els nostres avantpassats.

Nicholas Stern i el petroli

Un home molt simpàtic aquest Nicholas Stern. Amb el seu sou d'assessor econòmic al Regne Unit i amb les seues dietes per als desplaçaments, s'atreveix a dir-nos que és bo que el preu del petroli siga alt per a que a l'any 2100 no hi haja cinc graus més de temperatura. Encara que els preus de la benzina es disparen, hagem d'empenyorar-nos per a plenar el dipòsit o si els països pobres tornen a la tracció animal per a la feina agrícola (amb la conseqüent minva de productivitat alimentària), a Sir Stern li dóna igual.
El pitjor de tot és que el seu raonament científic és totalment fals. Comenta a l'entrevista que "La concentració de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera frega les 400 parts per milió (ppm). Afegim unes 2,5 ppm a l'any i de seguir així, a final de segle estariem en 750 o 800 ppm. Amb aquest nivell tenim més d'un 50% de probabilitats de que la temperatura puge cinc graus". Potser al senyor Stern no li agradaria que sapiguérem que la relació entre l'increment de CO2 a l'atmosfera i l'increment de temperatura no és lineal, sinó logarítmic (vegeu imatge del post). Això vol dir que si a una atmosfera sense CO2 li afegim 20 ppm, la temperatura puja 1,5 ºC, però si a una atmosfera amb 400 ppm li afegim 220 més, la temperatura augmentarà només 0,16ºC. Aquest increment seria el que patiríem de seguir el ritme que proposa Stern, i no els 5ºC pels quals hem de deixar els nostres estalvis a l'assortidor de la benzinera.
Ja vaig explicar en un anterior post (punxeu aquí), que obscurs interessos relacionen la difusió de les teories apocalíptiques del canvi climàtic amb un futur renaixement de l'energia nuclear. Doncs mira quina casualitat: el Primer Ministre per al qual treballava Sir Stern, Tony Blair, va dir només dues setmanes després de que aquest publicara el famós "Informe Stern" que "el Regne Unit ha de tornar a tindre l'energia nuclear a la seua agenda perquè, en cas contrari, no arribarà als seus objectius respecte al canvi climàtic ni la seguretat del subministre energètic".
I després no volen que desconfie.

Escola i llengües

Per una vegada en la vida, crec que el diari digital filofeixista "Libertad Digital" va donar una notícia en la que deixava en bon lloc als qui parlem en català. Això sí, em sembla que no era el que pretenien. Resulta que fa un temps, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va prometre la creació d'un col·legi en català a Madrid si la demanda era suficient. Doncs bé, només 11 famílies han demanat plaça en aquest centre i el projecte ha quedat en suspés. El titular de "Libertad Digital" ho deia clarament i sense enganyar: "La Comunitat de Madrid descarta obrir el col·legi en català per la falta de demanda". Han reconegut, sense voler-ho, que els catalans tenen molt clar que si emigren a una altra ciutat d'un altre àmbit lingüístic, han d'adaptar-se i adaptar els seus fills a la llengua pròpia d'aquell territori. Encara que els pares parlen català a casa, eduquen els fills en col·legis en castellà. És qüestió de respecte i bona educació. Una lliçó per als seguidors de la ideologia dels mitjans de comunicació com "Libertad Digital", que no tenen una altra pensada que aquesta: una manifestació per demanar que el català no siga la llengua vehicular a les escoles catalanes (punxeu aquí).

El cardenal i les lleis

El cardenal-arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, té una percepció molt particular d'allò que significa el compliment de les lleis i les normes:

2 de març de 2007: (postulant-se contra l'eixida en llibertat de Iñaki De Juana Chaos) "Les lleis cal complir-les".

28 de setembre de 2008: "(els centres educatius cristians) ... no poden ni han d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans tal com està configurada als Reials Decrets; es farà d'una altra manera".

Al proper catecisme hauria d'haver un apartat on ens aclariren ens quins casos ens podem passa pel forro les lleis.

Casualitats

De vegades, a un no li queda més remei que creure en assumptes paranormals. Hui, no sé per què, sense vindre a compte, m'he ficat a la pàgina web del "Diario de Ceuta", i en primera plana veig la notícia d'unes pluges torrencials a Ceuta que han deixat sense energia elèctrica a la ciutat. De reüll mire la fotografia que il·lustra la notícia i resulta que és la del Pont de Canalejas ¡¡¡d'Elx!!!, a la meua pròpia ciutat, inundat en la darrera tronada del dimarts 23 de setembre. Podeu comprovar-ho comparant aquests dos enllaços: notícia al "Diario de Ceuta" i notícia al diari digital EsElx.com. Quina força paranormal m'ha impulsat a ficar-me a la web del "Diario de Ceuta" i descobrir aquesta equivocació? Us promet que no buscava res en concret.

Ajudar a les dones

Si el masclisme dels homes és vomitiu, quan són les dones les que tenen actituds masclistes, rebente ja de fàstic. No és la primera, ni segona, ni la desena vegada que m'ha passat: quan estic fent la compra de la meua casa o quan ix en una conversa el tema de que he estat realitzant les tasques domèstiques, ja escolte el fatídic comentari d'una dona: "Així m'agrada, que ajudes a la teua dona a la casa". ¿Ajude? No, no ajude. Jo faig les tasques, d'igual manera que les fa la meua esposa. Ja donen per suposat que són elles les que s'encarreguen del treball domèstic, i que si l'home fa alguna cosa, es tracta d'una mena d'acte caritatiu i no d'un deure.
Quantes generacions hauran de passar per a que això s'acabe?

Imparcialitat

Segons la Constitució, el Consell General del Poder Judicial és l'òrgan encarregat de vetllar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats enfront de la resta de poders de l'Estat. Aquesta independència es pressuposa que també s'ha de donar enfront de altres poders civils i econòmics. No obstant això, el nou president del CGPJ i del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, és membre de la organització fonamentalista catòlica "Adoración Nocturna" i va declarar a una revista ultracatòlica que no és partidari de deixar les seues creences a casa abans d'anar al seu despatx. Això vol dir que les seues creences influiran en les seues decisions com a primera autoritat judicial a l'Estat espanyol. Sabent que el grup de l'"Adoración Nocturna" professa una obediència cega als postulats de l'Església, ¿creieu que el senyor Dívar serà imparcial en temes com l'avortament, l'homosexualitat, el divorci o les polítiques d'igualtat de sexes? Pel que va dir, està clar que no, ja que si no, trencaria la seua obediència i la seua intenció de portar-se els assumptes religiosos a la feina.
Diuen els representants polítics que cal donar a Carlos Dívar un marge de confiança, però aquest marge ja ha estat trencat per les intencions declarades del propi magistrat. Imagineu que hi haja un candidat a alcalde que també siga propietari d'una empresa, i que diga que pretén millorar els seus negocis amb el càrrec que ocuparà. Caldria donar-li un marge de confiança?

Quina por

Increïble tronada hui a Elx. Encara falta confirmar (sembla que la pluja i la pedra han espatllat l'estació meteorològica), però podríem parlar de 80 o 90 l/m2 en 15 minuts. Ni la gent gran amb la que he parlat recordava una cosa així. La ciutat, de potes cap amunt. Mireu el vídeo. Em recorda les imatges dels huracans al Carib.

Rètols i llengües

Fa uns mesos va eixir la notícia: els diaris de dretes informaven a tota plana d'uns (segons ells) greus fets. Deien que retolar els comerços en castellà, a Catalunya, estava prohibit i que era perseguit com un delicte. En realitat era una llei per a la promoció d'una llengua en perill com és el català, per la que s'intenta que els comerços tinguen, almenys, aquesta llengua als seus rètols. Al cartell, qualsevol podia també escriure en castellà o en suahili, donava igual. No estava prohibit retolar en castellà. A més, els diaris confonien el terme delicte amb el d'infracció, ja que es tractava de posar la multa després d'avisar sempre al comerciant de que calia atendre a aquesta norma.
Doncs bé, el passat dimecres em vaig assabentar de que l'equip de futbol del Racing de Santander havia estat obligat per la UEFA a retolar els cartells del seu estadi almenys en anglés, per a poder participar en la propera edició de la copa de la UEFA. I, ingenu de mi, vaig pensar: si s'obliga a retolar en català a Catalunya, on és llengua oficial, i monten aquest escàndol, ¿de quina manera clamaran al cel si s'obliga a retolar en anglés a Espanya, on no és llengua oficial?
Ja m'esperava un gran titular del tipus: "Rotular en castellano, un delito para la UEFA". També esperava als tertulians de la ràdio bramar sulfurats contra la persecució del castellà per part de les autoritats europees.
Però per a la meua sorpresa, a l'endemà no vaig trobar cap menció a cap dels mitjans que criticaven la mesura presa per les autoritats catalanes.
No ho comprenc. Què ha passat? No s'han assabentat del que ha fet la UEFA? o potser (mal pensat de mi) utilitzen la llengua i cultura catalanes per a crear un fals conflicte per a erigir-se com els "bons espanyols" enfront dels "espanyols dolents", que són els qui no els segueixen en les seues reivindicacions? Es tracta d'un "O estàs amb nosaltres o contra nosaltres".
Potser hi haurà qui diga: És que la UEFA ho fa com a mesura de seguretat per els aficionats de l'equip contrari. Primer: els rètols en anglés no serviran per als milions d'europeus que no entenen ni una mica d'anglés. Segon: Es poden utilitzar símbols internacionals per indicar on són els serveis, les eixides, la infermeria, etc., molt més comprensibles per a totes i tots.

Centrals nuclears i canvi climàtic

La producció d'energia al món representa una amenaça de cara al futur. La demanda d'energia elèctrica creix any rere any. A la UE, l'augment de la producció energètica des de 1995 fins 2005 ha estat del 21,5 % *. En aquestos moments no tenim una tecnologia per produir electricitat que no presente algun problema: els costos ambientals de la producció eòlica, hidràulica i la tèrmica de carbó, la inestabilitat geopolítica i de preus del petroli o el gas, o la insuficient capacitat tecnològica de la fotovoltaica. Pel que fa a l'energia nuclear, ens trobem amb una tecnologia amb capacitat suficient per a donar abast al creixement de la demanda, amb una matèria prima provinent de països estables com Austràlia o Canadà. No obstant això, encara no s'han resolt totalment els problemes de seguretat i dels residus i, sobretot, l'opinió pública és clarament desfavorable al seu desenvolupament.
Els governs europeus ja fa anys que van apostar per la energia nuclear com a forma de disminuir la dependència i riscos de les altres fonts. Com aconseguir que l'opinió pública veja amb bons ulls l'energia nuclear? Convencent-la de que les centrals són segures (difícil després de la catàstrofe de Txernòbil) o bé trobar una amenaça major que la nuclear. Decididament, l'estratègia del mal menor ha estat la que ha triomfat. Així que, presentem la nova amenaça que ens farà demanar que clamem per tindre el país minat de nuclears: el canvi climàtic.
L'estratègia: creem una organització exclusivament dedicada a aquest tema (IPCC), manipulem informes i dades, maximitzant aquells fenòmens que són favorables a les nostres tesis i silenciant els desfavorables. Plenem els mitjans de comunicació dia sí, dia també, amb previsions apocalíptiques, que s'acompliran si continuen les emissions del gran enemic a combatre: el CO2. Organitzem trobades mundials per penalitzar les emissions d'aquest gas. Donem suport institucional als grups ecologistes per a utilitzar-los d'altaveu mediàtic. Subvencionem a investigadors que traguen publicacions que reafirmen les nostres tesis i ignorem a tots aquells investigadors escèptics. I quina és l'energia salvadora que no genera CO2? Sí, l'energia nuclear.
Quin és el país amb les majors empreses dedicades a la producció d'energia nuclear? França.
Quin és el país on més campanyes i mobilització contra el canvi climàtic s'han realitzat? França (exemples aquí, aquí, aquí, aquí i aquí, aquí, i un que clama al cel, aquí).
Resulta curiós que malgrat que França haja tingut una lluita tan compromesa contra el canvi climàtic, haja rebutjat la proposta del Consell de Ministres de la UE, que pretenia que per al 2020, el 20% de l'energia vinguera de fonts renovables. Adivineu quina era la font per la que apostava. Mireu el darrer paràgraf de la notícia, aquí.
França és la més interessada en un rellançament de l'opció nuclear, però no és la única. Molts altres països veuen en aquest tipus de producció la solució al problema de l'energia i s'apunten al carro. Podeu pegar una miradeta a la web de "Foro nuclear" (és significatiu el lema de l'encapçalament: Energia nuclear = zero emissions) i mirar el recull de notícies que fan. Bona síntesi per fer-se una idea de per on va la qüestió.
És un tema encara més espés i complicat del que he posat aquí. He volgut fer tan sols una introducció al tema. En futurs posts aniré desgranant més detalls sobre aquest assumpte. Espere no haver-vos avorrit massa.

El monsó

"La misèria creix a la Índia pel Monsó" ens anuncia el diari "Público". Milions de famílies afectades i centenars de persones mortes. Desastre natural? De cap manera. Sens dubte és un desastre econòmic.
El monsó ha estat des de sempre una font de vida per els indis. És la base d'una gran part de la seua agricultura. Si aquestes pluges torrencials no aparegueren algun any, la fam generalitzada seria inevitable. Creix la misèria pel monsó? No, la misèria creix abans de caure les primeres gotes de l'estació humida.
Els preus internacionals dels productes agrícoles han baixat als darrers decennis a causa de les subvencions a les produccions nord-americanes i europees. Fa anys, una família índia cultivava un tros de terra, menjava d'ella i venia els excedents per a fer front a les seues despeses. Hui en dia, molts agricultors s'han vist forçats a ocupar les terres que abans es rebutjaven per perilloses. Aquells que no poden cultivar noves terres no tenen altre remei que fugir a la ciutat i instal·lar-se als pocs terrenys lliures que queden. I aquests no són altres que els llocs que els mataran quan arriben les pluges.
La saviesa popular va deixar milions d'hectàrees desocupades per la seua perillositat quan han arribat les pluges. Hui, la necessitat ha fet que molts trien entre morir de fam o morir ofegats.
I el monsó no té la culpa.

Enfrontaments

15 de juliol de 1986. A la Plaça de la República Dominicana de Madrid, ETA fa esclatar un cotxe-bomba mentre passava un comboi de la Guàrdia Civil. El resultat: 12 agents morts. Imagineu que a l'endemà, un periòdic haguera escrit en titulars: "Almenys dotze morts en enfrontaments entre partidaris de Felipe González i opositors a Espanya". Ni el diari "Egin" ho haguera posat així.

11 de setembre de 2008. A la localitat de Porvenir, a Bolívia, els membres d'un grup autonomista realitzen una emboscada a un grup de camperols que es dirigien a una reunió on s'havien de prendre mesures contra els continus atacs violents dels autonomistes. El resultat: 8 camperols morts. El titular de hui a "El País": "Almenys huit morts en enfrontaments entre partidaris de Morales i opositors a Bolívia". Després, el cos de la notícia no fa altra cosa que embolicar el que va ocòrrer.

En fi, només és una de tantes. I les que vindran.

P.D. Perdoneu, però no es va penjar el post on anunciava que estaria de vacances fin hui. La informàtica i jo estem barallats des de fa temps i és estranya l'ocasió en la que un ordinador compleix les meues ordres.

Fideus saciants

L'obsessió, per part d'alguns, d'atacar informativament els països de l'"eix del mal", els porta fins l'extrem de convertir una bona notícia en una dolenta. A "La Voz de Galicia" vaig llegir que "Corea del Nord desenvolupa uns fideus que retarden la fam". Sembla com si foren aquestes pastilles saciants que es venen ara per aprimar-se, i que el Govern nord-coreà els donara perquè, ja que no poden menjar, almenys que no noten fam.
Bé, els fideus en qüestió clar que retarden la fam, de la mateixa manera que si et fiques una barra de pa plena de botifarra. El que passa és que aquestos fideus tenen el doble de proteïnes i cinc vegades més greix que els fideus tradicionals. No és que retarden la fam, és que combaten la fam i la desnutrició. És una bona notícia per els milers de nord-coreans que pateixen desnutrició i per a milions de persones a tot el món que podrien beneficiar-se de l'extensió d'aquestos fideus. Segur que si hagueren desenvolupat aquest aliment els sud-coreans (o siga, els coreans bons), el titular haguera estat una altre ben diferent.

Llibertats d'expressió

Fa uns dies va eixir a tots els mitjans de comunicació el cas de Gorki, el cantant del grup de rock "Porno para Ricardo". Segons les notícies, aquest individu va ser detingut per les lletres de les seues cançons, de un to agressivament "anticastrista". El càrrec pel qual se l'acusava era el de "perillositat". El missatge de la notícia semblava voler dir "mira a Cuba, qualsevol crítica al Govern és perillosa i per això el detenen". Un tsunami de solidaritat va esclatar per tot arreu reclamant la llibertat de Gorki.
Jo, des del primer moment, tenia la mosca darrere l'orella. Coneixent d'altres fonts més fiables la realitat cubana, no li trobava sentit a la detenció, tal i com la contaven per aquí. Vaig ser prudent i vaig esperar a que eixiren informacions que explicaren una mica millor el que havia passat. I aquestes informacions ja han arribat, com quasi sempre que una notícia no guarda coherència amb la realitat.
Resulta que el tal Gorki, ha estat denunciat pel seu veïnat, que suportava des de fa temps els assajos amb música alta, la falta de respecte i les molèsties contínues per part de Gorki, que feien insuportable la convivència de la comunitat.

“La música alta, les males paraules que integren les seues lletres, les faltes de respecte a tots els veïns, al delegat, al cap de sector que en diferents ocasions li va cridar l'atenció, pels seus propis problemes anteriors amb la droga, feren que nosaltres el denunciàrem, no aguantàvem més, va dir Ana Hernández, una veïna propera.

Per a Romero Gutiérrez, un altre dels veïns afectats “es feia insuportable ja dormir, descansar, escoltar televisió, i si el requeries, rebies qualsevol tipus de amenaces, incloses pallisses que foren anunciades pels propis integrants de la banda”, va sentenciar Gutiérrez.

“Crec que va ser una lliçó dels veïns, un exemple també de la resposta de les institucions policials i jurídiques, que acudiren a la nostra trucada", va dir una jove mare que no va voler donar el seu nom, doncs ha rebut amenaces per part de Gorki, el qual la incrimina per les seues activitats revolucionàries.

“No s'integra en la comunitat, la comunitat té una ètica, una vida que tens que respectar, com en qualsevol part del món, i crec que aquest va ser un bon escarment”, va dir Arturo, un altre dels veïns perjudicats.

Font: NHKP News, agència de premsa independent de Cuba.

Quina versió creure? Encara no estic segur al 100%, però donats els antecedents de manipulació, veig més coherent la notícia de NHKP.

S'ha parlat molt de que poden caure-li 4 anys de presó, però estic quasi segur que una falta per molèsties al veïnat no li costarà més que una multa. Una multa que tindrà amortitzada de sobra per la propaganda que li han fet al grup i pels beneficis que traurà del llançament del seu disc a nivell mundial. Temps al temps.

Per cert, aprofite per a donar la meua solidaritat a la gent de Soziedad Alkoholika, Berri Txarrak, Fermín Muguruza, Asier Serrano i Su Ta Gar, músics que han estat censurats i criminalitzats pels continguts polítics de les seues lletres. Per a ells va anar dedicat el següent videoclip. Participen Sober, Las Niñas, Marea, Barricada, Reincidentes, Porretas, Soziedad Alkoholika, OFunkillo, Berri Txarrak, Dikers, Narco, Sen, Habeas Corpus y Penadas por la ley, a més dels actors Guillermo Toledo, Alberto San Juan, Roberto Alamo, Javier Gutiérrez i Andrés Lima, Ramón Alvarez, El Pájaro de Sevilla y Aurora Sánchez.

Reobrir ferides

Mariano Rajoy, lider del Partit Popular, diu, referint-se a la decisió del jutge Garzón de elaborar un cens de les persones desaparegudes a la Guerra Civil: "No sóc partidari de reobrir les ferides del passat, ho faça qui ho faça".

Reobrir les ferides? Però és que estan tancades les ferides? Com pot dir que les ferides estan tancades si encara queda gent que va patir en les seues carns la repressió franquista? És capaç de dir que les ferides estan tancades a gent que té al seu pare, al seu germà o a un avi soterrats encara en qualsevol cuneta d'una carretera o apilats com a animals en fosses comunes?
Es nota que els homes i dones de Mariano tenen els seus familiars i amics plàcidament soterrats a un lloc d'honor dels cementiris, sota l'epígraf de "Caídos por Dios y por España".

El "no nacionalisme"

És curiós, però pel que deduïsc de les seues paraules, la Secretària General del PP, María Dolores de Cospedal, no veu amb bons ulls que el Partit Popular governe al País Basc. Les seues paraules són aquestes: "Un govern no nacionalista permetria encarar la política basca des de una altra perspectiva".
I és que allò que està clar és que el Partit Popular és un partit molt nacionalista, ja que compleix amb els dos principis bàsics de les relacions entre nació i estat que proposa aquesta ideologia:

- El principi de la soberania nacional: que mantindria que la nació és la única base legítima per a l'estat. "Només hi ha una nació: l'espanyola" (M. Rajoy, 3/12/2005).

- El principi de nacionalitat: que mantindria que cada nació ha de formar el seu propi estat, i que les fronteres de l'estat haurien de coincidir amb les de la nació. "... i no es fragmentarà" (la mateixa persona, a la mateixa hora).

Crec que ja ho sé: María Dolores de Cospedal té clar quin partit "no nacionalista" estaria encarregat de encarar l'altra perspectiva de la política basca. Preneu nota, amics bascos, que el vostre partit és aquest. (Punxeu aquí)

Sobre huracans

La tempesta tropical Gustav està fent de les seues al Carib. Però sembla mentida que hi haja països que, malgrat patir aquestos fenòmens meteorològics tots els anys, tinguen un sistema de prevenció tan deficitari. Gustav només ha estat un huracà de categoria 1, amb vents de 130 km/h. Per tant, és un huracà d'allò més normalet. Però ja ha deixat 70 morts (59 a Haiti, 8 a la República Dominicana i un a Jamàica). L'any passat, l'huracà "Noel", de categoria també 1, va deixar 114 morts en aquestos tres països.
Un cas a banda és el de Cuba, per on aquest cicló ha de passar, segons les previsions, més reforçat (categoria 3). Cuba compta amb el millor sistema de prevenció de tots els països del Carib. El mateix huracà "Noel" va deixar milers d'evacuats, però cap víctima mortal a l'illa. L'antelació amb la que les autoritat comença a advertir a la població i es realitzen els desallotjaments de les zones més perilloses, és qualificat, fins i tot, d'exagerada per molts observadors. Es talla l'electricitat amb prou temps per a que la caiguda de fils no electrocute ningú. Cada huracà està precedit d'una gran campanya informativa, recomanacions de tot tipus i repetició fins el cansament d'informes meteorològics. Les forces armades es posen en màxima alerta per a que no quede lloc a la improvisació. Lamentablement, no sempre es pot controlar tot: l'any passat van morir 16 persones pel pas del devastador huracà "Dennis", de categoria 4. Cal recordar que "Dennis", ja molt debilitat, encara provocà 8 morts al sudest dels EEUU (un d'ells electrocutat per la caiguda d'un cable) i Wilma, de categoria 3, va matar 35 persones a Florida l'any 2005).
Algun amic meu s'ha queixat de que sempre que parle de Cuba, explique els seus aspectes positius. Jo responc que per a parlar malament de Cuba ja estan tots els mitjans de comunicació.

Relacions històriques entre el català i el castellà

Recorde de la meua època d'ensenyament primari i mitjà, que a l'assignatura de Llengua espanyola estava sempre el tema dels préstecs lingüístics d'altres llengües. Sempre venien les mateixes procedències: l'àrab (almacén, almazara, zaguán), el francés (carné, maquillaje, coñac), l'anglés (bistec, film, fútbol), germanismes (blanco, espía, bigote), l'italià (escopeta, lira, alerta) o americanismes (coyote, chocolate, tomate). Els préstecs procedents de les llengües peninsulars eren tractats com anecdòtics. Per als préstecs procedents del català, sempre ens posaven els mateixos exemples: alioli i capicúa. Sense cap altre comentari.
Però la realitat del contacte i influències del català en el castellà són molt més importants del que ens feien creure. A la baixa edat mitjana, la Corona d'Aragó dominava comercialment la Mediterrània, des de la Península Ibèrica fins Atenes i Neopàtria. El català, per tant, era una llengua habitual en els tractats mercantils. Mentrestant, el castellà era una llengua que es parlava només a certes zones de la Península, amb una economia prou pobra aleshores, basada principalment en la ramaderia, la agricultura i el comerç de la llana. El català gaudia d'un apogeu cultural extraordinari, amb figures literàries de primer ordre, com Ausiàs March. Per tant, el català era la llengua que aportava els termes que dessignaven els avanços tècnics i la llengua de prestigi de la qual el castellà agafava lèxic per a adaptar-lo.
He de reconéixer que ni de lluny m'esperava que fóra tan important la influència catalana al lèxic castellà. És nou el descobriment d'aquesta abundant herència? No. A l'any 1957 Corominas ja arreplegava al seu Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana totes les paraules que tenien un origen segur en el català. També incloïa altres d'origen probable. I per què als llibres de text escolars se segueix ignorant aquesta important influència? Per què continuen posant com a únics préstecs alioli o capicúa? Potser molts d'aquestos llibres segueixen bevent de les fonts de l'ensenyament a la dictadura franquista, quan l'existència d'altres llengües a l'Estat espanyol, diferents del castellà, era considerada una anècdota. Aquest minusvalorament de la importància històrica del català, ha contribuït a crear el menyspreu que es percep a una part de la societat dels territoris de parla castellana.
Us deixe amb una llista de paraules castellanes agafades directament del català (no estan incloses les discutibles):

ANÍS, CAJA, SASTRE, BUQUE, GUANTE, ORGULLO, ALBERGUE, BANDEROLA, FORRAR, FANGO, GRAVA, ROCA, CANTIMPLORA, CARACOL, TROMPETA, LINAJE, PAPEL, RAZA, ALOJAR, CARRUAJE, ENTREMÉS, BRONCE, ESCAYOLA, MOSCATEL, COLIFLOR, CORTESANO, FORASTERO, CAPITÁN, DIETARIO, EXILIO, AVERÍA, MÁSCARA, TARIFA, CALMA, FAROL, GALERA.

Un lloc de treball ideal

Acollonant l'estudi que han realitzat IESE (una escola de direcció d'empreses) i ADECCO (una empresa de treball temporal). Ja no saben com convèncer els treballadors de que treballar més, amb menys drets i garanties, és el millor que ens puga passar.
Potser hauríem d'utilitzar un traductor d'idiomes empresari-treballador, treballador-empresari, ja que d'altra manera, potser acabem demanant-li perdó als patrons per haver acabat amb l'esclavitud.
L'estudi proposa a les empreses acabar amb les jornades de treball rígides i que el treballador puga realitzar la feina on vulga i quan vulga mentre acompleixa amb els objectius marcats per l'empresa. Ho pinten d'una manera idíl·lica, perquè així podem compatibilitzar la nostra vida personal amb la laboral, podem treballar des de casa, fer més hores un dia per a eixir abans a l'altre, reduir la baixa moral... en fi, que benvinguts al paradís.
Però serà millor que ho traduïm al nostre llenguatge: tenint aquesta nova manera estratègia, ¿alguna empresa posarà objectius fàcils i que es puguen acomplir còmodament en quaranta hores setmanals? Ara ja no val allò de "fes el màxim que sigues capaç al teu horari", sinò "has de fer això, tardes el que tardes". Aquelles persones menys hàbils hauran de treballar hores extres no pagades, ja que és l'objectiu i no l'horari allò que van firmar al contracte. Així, la baixa moral serà substituïda en molts casos per l'estrés i la frustració de no poder acomplir objectius en un horari normal. Ja ho diu l'estudi: en experiències amb aquest mètode, s'han arribat a donar augments de la productivitat del 35%. Ho veig lògic. Supose que també s'haurà incrementat el nombre d'hores realitzades pels treballadors. A més, els permisos per anar al metge o per qualsevol altre imprevist, sempre contaran com que són al teu temps de lleure, ja que el temps segueix comptant i has de aconseguir l'objectiu. ja trauràs el temps d'on pugues.
Haurem d'anar amb molt de compte amb aquest nou mètode, ja que sembla que s'intentarà imposar molt prompte. Procurarem que no ens enganyen amb els suposats avantatges que ens puga reportar.