diumenge, 20 de juliol de 2008

Les religions i jo

Pel que fa a les creences religioses, he passat per tres moments al llarg de la meua vida. La primera etapa ha estat la de la infantesa, uns moments en els quals encara no tenim autonomia de pensament i construïm la nostra manera de pensar agafant d'aquí i d'allà les idees, per a incorporar-les tal qual a la nostra vida. Per això creia en Déu, ja que els meus pares i tota la gent que m'envoltava eren catòlics i en ell trobava també l'explicació a les coses inexplicables per a mi.
La segona etapa va començar quan em vaig adonar de que realment allò que era inexplicable era la pròpia existència de Déu i els inversemblant relats que es contaven en aquells llibres sagrats. Ja no creia en Déu, però necessitava una comprovació científica. No la vaig trobar, ja que les ciències empíriques poden demostrar l'existència d'alguna cosa, però és molt difícil demostrar la no existència d'un fenomen. És com si intentàrem demostrar que els dracs no han existit. Que no trobem restes d'ells no significa que no estiguen en alguna part del planeta. Així que em vaig declarar agnòstic.
En la tercera etapa vaig trobar, a la fi, una manera de demostrar que Déu no existeix. Em vaig adonar que en l'anterior etapa m'havia equivocat de ciència per a la comprovació. Ara vaig recórrer a la Historia i en ella vaig trobar una demostració clara i rotunda. A través dels restes arqueològics es podia conèixer l'origen i l'evolució del pensament religiós de la Humanitat. És molt curiós com els personatges a adorar canviaven a mesura que canviaven les relacions de poder o els modes de producció. les religions van passar de ser elements de superstició a ser una eina de control social, polític i econòmic. El Déu (o Déus) pertinents canviaven l'aspecte, bondat, origen o, fins i tot, el seu sexe, segons convinguera a qui ostentara el poder. Amb el Déu catòlic va ocórrer el mateix: convenia que passara de ser un déu cruel i venjatiu a un déu que perdonava el pecats. Es va adaptar a la cultura romana agafant i assimilant els rituals precristians de l'Imperi Romà, per a fer-la més fàcil d'explicar als nous creients. En definitiva, que els homes van fer a Déu a la seua imatge i semblança.
Ara ja puc dir que sóc ateu.

2 comentaris:

Eva ha dit...

Doncs jo vaig descobrir que deu existia quan vaig anar a veure U2 al camp nou, i saps què? déu és irlandès, catòlic i es diu Paul Hewson (Bono)
jejejeje bé, és la típica broma que sempre faig.

I merci per passar-te pel meu blog!

Francesc ha dit...

Mira, el teu procés crec que l'hem passat molta gent. Jo no puc dir-te que siga ni ateu ni agnòstic ni creient. Va a dies. Encara no ho tinc clar. Això sí, no crec en la jerarquia catolica. Només en alguns rectors de poble que realment fan el que prediquen: ajudar els altres oblidant-se d'un mateix.