Congo

Al veure l'article que publica hui El País sobre el conflicte del Congo, sembla que tinga un caràcter de protesta. Parla de la indiferència mediàtica, dels recursos minerals com a origen de les disputes i al final ens fa una sèrie de preguntes sobre els orígens dels combats i sobre el paper que juguen els organismes internacionals. A la darrera frase, l'autor es lamenta dient que "massa preguntes que, com sempre, quedaran sense resposta". No obstant això, jo pense que o no ha volgut donar les repostes o no s'ha interessat en buscar-les ni una mica, ja que se sap perfectament qui ha llançat benzina a les flames de la regió.
La República Democràtica del Congo és un dels països amb més riqueses naturals del món. El coure, el cobalt, l'or, el tantali, els diamants i el coltà es troben en abundància al subsol del país. Les multinacionals europees i nord-americanes han estat extraent minerals i deixant per al país només entre un 5 i un 12% del valor dels minerals. però la realitat és que s'estan produïnt massives extraccions ilegals que ixen a través de Ruanda amb la complicitat del seu president, Paul Kagame.
Laurent Kabila, president de la RDC, ha volgut acabar amb l'espoliació per a que els beneficis de la mineria revertisquen directament en els congolesos. Per això, ha firmat una sèrie de contractes amb les empreses estatals xineses CREC i Sinohydro per a la concessió de vàries explotacions i que repercutirien per a la RDC un benefici del 30%. Per a evitar la corrupció que suposaria l'entrega dels diners en líquid, s'ha previst que aquest es reba en forma d'inversions en el país: 3.000 km. de carreteres, 3.000 més de ferrocarrils, 31 hospitals, 145 centres de salut i 4 universitats. A diferència dels contractes amb multinacionals europees i dels EEUU, aquestos acords no preveuen cap condicionalitat ni ingerència al país.
Davant això, les companyies que operen actualment a la RDC, amb el suport de les potències occidentals, temen perdre accés als recursos estratègics i deixar de tindre capacitat d'influència en la regió. I com la vida de les persones no té importància al costat d'un bon grapat de diners, han finançat el govern de Ruanda per a la compra d'armes i la formació de grups de soldats paramilitars majoritàriament formats per ruandesos i comandats per un congolés, Laurent Nkunda (per a desvincular Ruanda de responsabilitats), amb la finalitat de desestabilitzar el govern congolés i tota la regió. Un canvi de president podria significar el trencament dels contractes amb els xinesos i el control total de les explotacions.
D'altra banda, La missió de l'ONU a la regió, la MONUC, que hauria de ser l'encarregada de protegir els civils de les tropes de Nkundu, han estat acusades d'actuacions irregulars obrint el camí dels paramilitars. El cap de la missió, el tinent general espanyol Díaz de Villegas, va dimitir fa deu dies al·legant motius personals, però afectat per unes comunicacions interceptades a uns soldats de la MONUC en les quals demanaves a l'exèrcit ruandés que enviara reforços per a donar suport als paramilitars de Nkundu, que es trobaven en inferioritat davant l'exèrcit congolés. També s'ha demostrat que les forces "de pau" han subministrat armes als rebels. És significatiu que a les ciutats de Goma i Bukavu es produïren recentment massives manifestacions demanant que eixiren del país els cascos blaus de la MONUC. Per alguna cosa serà.
La Unió Europea tampoc aporta massa per a la resolució del conflicte. El passat 22 d'octubre, a la comissió parlamentària europea, el belga Dirk Vandermaelen va reconéixer que potser estiguerem davant un enfrontament d'interessos comercials entre els EEUU i Xina, però va demanar tan sols un embargament d'armes per a l'exèrcit del govern legítim de la RDC, no per a les tropes invasores de Nkundu.
Mala pinta té la situació si a les potències occidentals només els convenen dues coses: l'annexió de la regió de Kivu Nord (la regió minera) al govern dòcil de Ruanda, o la substitució de Kabila per un president titella. En ambdós casos, el poble congolés será la principal víctima.