La banquisa

"L'Àrtic es desgelarà abans d'una dècada". Així de contundent es pronunciava Carlos Duarte, del Consell Nacional d'Investigacions Científiques en la presentació del llibre "Impactos del calentamiento global sobre los ecosistemas polares". Tenint en compte que el llibre l'ha escrit ell i que a aquest "investigador" li està eixint rentable ser el deixeble d'Al Gore a Espanya, és comprensible que realitze aquestes afirmacions gairebé apocalíptiques. En canvi, la realitat és prou diferent. Si bé és cert que l'any passat es va batre un mínim d'extensió de la banquisa àrtica, sembla cert que les causes no van ser les del "calfament global", cacaretjat pels mitjans de comunicació fins la sacietat, sinò situacions particulars relacionades amb les pressions atmosfèriques i les corrents oceàniques. Mentre a l'Àrtic es produïa un mínim de gel, a l'Antàrtic s'establia un nou rècord, però d'extensió màxima de gel.

Per a desgràcia de Carlos Duarte, aquest any ja està tornant a la normalitat i la quantitat de gel a l'Àrtic és semblant a la d'anys anteriors, com podem veure a la gràfica.


Però mentre aquest paio segueixca vivint de les alarmes del canvi climàtic, seguirà traient cada poc temps catastròfiques prediccions, que li seran publicades ràpidament, perquè de ben segur tindran una ampla repercussió mediàtica.
A això se li diu "viure del conte".

Un món per a les dones

Si el món estiguera dissenyat per a les dones, que incorporaria? Que en tot el món existira una equiparació laboral amb els homes? Que els masclistes s'extingiren per a sempre? Que desapareguera el patriarcat? En definitiva, un món on no hi haguera distincions per motius de sexe?
Per a l'empresa Gillette, aquest món dissenyat per a les dones presenta una imatge un poc diferent:

Sí, efectivament. Aquest món reflexarà sobretot la intel·ligència de les dones: ¡¡¡Un set de maquillatge integrat al cotxe!!!

Aigua per a tots (els usos)

Hipocresia. Aquesta paraula, si haguera de tindre una exemplificació al diccionari, hauria de ser la de l'actuació dels polítics d'Oriola, al Baix Segura. El 6 de maig passat van reunir vora 300 regidors del Partit Popular de diferents ajuntaments de Múrcia, País Valencià i Almeria per a demanar una vegada més el transvasament de l'Ebre. Sota consignes com a "agua para todos", amenaçant amb mobilitzacions i plorant per l'engany a què s'han vist sotmesos (segons ells) van transcorre els mítings d'aquest acte.

Doncs ara ve allò més fort. El regidor de Els Verds d'Oriola, Manuel gallud, va denunciar públicament, amb proves a la mà, que l'empresa concessionària d'aigua potable d'Oriola, Aquagest, va presentar a l'Ajuntament un projecte per a crear una xarxa paral·lela de distribució d'aigüa no potable. Per aquesta xarxa correria l'aigua destinada, sobretot, al reg de jardins. Què ha fet l'Ajuntament? Sil·lenciar-ho i no informar a ningú.
Mentrestant, Oriola segueix regant els jardins i les rotondes a l'hora de màxima calor (mireu la foto), i inunda el camp de futbol amb aigua potable cada vegada que el rega. Jo, personalment, he vist com es regava la gespa d'una rotonda mentre plovia.
Aleshores, per a què reclama aigua si després la desperdía i no vol saber res de l'estalvi? Molt senzill. Als polítics del Partit Popular no els interessa massa l'aigua ara mateix, però sí que els interessa que aquesta siga una arma política per a atacar al partit rival. Si consegueixen malbaratar prou aigua, les restriccions al consum arribaran i serviran per a tirar més llenya al foc de la demagògia absoluta.

Sólo hablo español

M'ha cridat l'atenció una notícia a El País que es titula "I'm Sorry, sólo hablo español". Es tracta d'una enquesta que ha realitzat la Fundació de Caixes d'Estalvi (FUNCAS) sobre el coneixement de llengües dels espanyols. Com no he pogut accedir a l'enquesta completa, he hagut de fiar-me del què em deia el periodista de El País.
Parla en el subtítol de que gairebé la meitat dels espanyols no coneix llengües estrangeres, però la primera frase al cos de la notícia diu una cosa que m'ha estranyat: "El español es el único idioma que conoce la mitad (49,7 %) de los españoles". En principi, la xifra m'ha paregut alta, així que he agafat la calculadora i he comprovat les xifres, contrastant-les amb el desglossament per comunitats autònomes i amb dades oficials que he cercat. Els passos seguits han estat els següents:

- El nombre de persones amb nacionalitat espanyola és de 40.842.934.
- En teoria, el nombre de persones que només parla espanyol és de 20.298.938 (49'7%).
- Ara, descomptem de la població total la gent que parla català, basc, gallec, asturià, aragonés i aranés. Segons dades oficials sobre coneixement d'idiomes, sumen aproximadament 13.215.000 persones. Ens queden 27.627.934 castellanoparlants que no saben altres llengües de l'Estat i que, per tant, són candidates a ser les que només parlen espanyol.
- Segons el càlcul anterior, han d'haver 7.328.996 castellanoparlants que saben parlar altres llengües de fora de l'Estat, el que representa que només el 26'5 % dels castellanoparlants sap parlar altres llengües. Realment baix el percentatge.
- Passem al desglossament de xifres per autonomies: el periodista apunta que el 67% dels castellano-manxecs no coneix cap idioma estranger (ho calcule i em dóna que són 672.855), el 64'4% dels andalusos (2.911.298), el 63'7% dels càntabres (210.981), el 42'3% dels madrilenys (3.607.332), el 56'3% dels castellano-lleonesos (1.192.392)... Ostis, tu!!! Que ja me n'he passat dels 7.328.996 i encara falten els murcians, extremenys, riojans, canaris i els castellano-parlants de les comunitats amb llengües pròpies. Alguna cosa va malament.
Pense i repense i he arribat a dues possibles sol·lucions per saber el que ha passat:

1. Els becaris que s'han quedat cobrint vacances a El País s'han superat enguany i tenen un empanament matemàtic impressionant.

2. El xicot que ha redactat la notícia, encara no se n'ha adonat que el català, el basc, el gallec, l'aragonés, l'aranés (occità) i l'asturià també són llengües, i no sap que el que parlem més de 13 milions de persones no és una estranya manera de parlar castellà o un codi inventat per a que no s'enteren els del Partit Popular dels plans malévols que tramem contra ells. Jo sé parlar català i castellà, però no em defenc gaire amb altres llengües. Que jo sàpiga, no sóc un dels 49'7% d'aquells que el español es el único idioma que conoce.

Què penseu?

Esglésies polítiques

A Veneçuela, els bisbes i clergues de l'església catòlica romana han fet front comú a favor dels partits de dreta, convertint-se en una de les peces de l'oposició a Chávez. Tant és així, que com podem veure a la fotografia, s'han arribat a col·locar banderes voltejades de Veneçuela (símbols de protesta opositora) damunt l'altar durant les misses.
Com era d'esperar, en una Amèrica Llatina on la Teologia de l'Alliberament (moviment dins l'església Catòlica fortament influït pel marxisme) està força arrelada, ha sorgit una corrent de clergues dissidents anomenada Iglesia Católica Reformada de Venezuela. Declaren un fort compromís amb els pobres, contra l'explotació i contra l'imperialisme. O siga, estan més a prop del Nou testament que el propi Vaticà. Per coincidències ideològiques, també donen suport al projecte socialista del Govern veneçolà.
Doncs bé, que coincidisquen en temes com els projectes socials o l'antiimperialisme amb el Govern vigent, ha portat a El País a catalogar-los com Los Ángeles de Chávez i a La Razón com La "Iglesia" de Chávez. Vaig buscar aleshores apelatius com "La Iglesia de Rajoy" o "Los Ángeles de Rajoy" en aquelles dates en que la Conferència Episcopal Espanyola va demanar que no es votara a l'esquerra en les darreres eleccions. Curiosament, les notícies eren tractades amb una major objectivitat i rigor periodístic, centrant-se en la informació i fugint de l'opinió.
Cada notícia que ens arriba des de Veneçuela ens arriba amb aquesta "pudor" de govern autoritari i antidemocràtic que va creant una visió distorsionada d'aquell país dins les ments de la gent. Es vol donar la idea de dictadura a un Govern que ha convocat un referèndum per a votar una reforma constitucional, l'ha perdut i ha acceptat el resultat. En canvi, és democràtic el Parlament europeu, que intenta buscar fòrmules per a aprovar una Constitució al marge de l'opinió dels ciutadans.
El poder dels mitjans és molt més gran del que ens imaginem. En pocs mesos poden fer-nos odiar o estimar allò que vullguen. I això és perillós. Molt perillós.

Morir o ser assassinat

Morir o ser assassinat. Tot depén de en quin bàndol estigues, segons El País. Posem el cas de que milites en un exèrcit de tipus popular, que lluites contra els poders governamentals d'un país en el que aquest diari té dipositades inversions milionàries i li convé ser ben mirat. Encara que estigues en el teu campament i vinga l'aviació llençant-te 40 tones de bombes, simplement has mort, com aquell que mor d'un infart. Aquí teniu l'exemple.

Però si ets un espia de l'exèrcit governamental, t'infiltres en la guerrilla, et descobreixen i et tirotegen, aleshores has estat assassinat. Mireu-ho aquí.

Curioses diferències.

Contaminació i CO2

Buscant pels mitjans he pogut trobar aquesta notícia en BBCMundo.com: "Xina, la que més contamina?". Comenta que ha superat a EEUU en contaminació i bla, bla, bla. Pero allò realment interessant ve quan ens expliquen en què s'ha basat l'estudi: "Els resultats de l'estudi es basen en dades proporcionades per l'Agència de Protecció Medioambiental a la Xina, que van revelar que les emissions anuals xineses ascendeixen ja a unes 6.200 tones de CO2 a l'any".

Bé, potser no coneguen que el CO2 no és un gas contaminant i que és absolutament necessari per a la vida damunt la Terra. Tampoc existeix una quantitat ideal de CO2 a l'atmosfera, ja que aquesta ha estat inferior a l'actual i també unes 30 vegades per damunt de les proporcions actuals. En contra del que sembla quan ix la qüestió del canvi climàtic als mitjans de comunicació, encara se sap molt poc sobre la qüestió, i any rere any es tomben les afirmacions catastrofistes dels organismes encarregats d'estudiar aquestos fenòmens. El desconeixement arriba a tal punt que encara no se sap ben bé si l'augment de CO2 provoca el calfament de l'atmosfera o és un calfament d'aquesta el que provoca un augment de la concentració de CO2. Què va ser primer, l'ou o la gallina? Si hi ha una cosa segura és que una major quantitat de CO2 causa un reverdiment a la Terra, ja que els vegetals troben més fàcil la realització de la fotosíntesi.
Poc a poc aniré desvetllant les raons que fan que siga un tant escèptic amb tot allò que diuen els mass-media sobre el "calfament global".

Arrestos ajornats

De vegades em sorprenen més els subtítols de una notícia que el propi titular. Resulta que han arrestat a Londres aquest matí a Christian Bale, l'actor que interpreta a Batman, per haver atacat a la seua mare i a la seua germana. El fet sorprenent és que no el van arrestar immediatament, com era d'esperar, sinò que van esperar a que finalitzara l'acte d'estrena de la seua darrera pel·lícula a Europa. Segons la polícia "haguera estat una errada arruinar l'estrena per una denúncia que no sabem si está basada en la veritat".

És curiós. La mare i la germana denuncien una agressió i retarden la detenció, no per motius de seguretat o per a poder agafar a possibles còmplices, sinò per a no arruinar un acte d'unes empreses privades. Que haja coincidit amb aquest o aquell acte ha de resultar indiferent. La llei ha d'actuar com cal amb les denúncies per agressió, i ja està. Haurien ajornat la detenció si haguera hagut d'anar a una festa d'aniversari d'un amic? Supose que no, encara que l'arrestament haguera arruinat la festa. Però és clar, en un país capitalista si una cosa s'ha de preservar per damunt de tot són els interessos de les grans empreses. Ja se sap, els diners manen, fins i tot per damunt de la justícia.
Sé que potser no tinga transcendència el fet del retard en l'arrestament, però és que ja he vist massa excepcions fetes sempre per els mateixos. Tinc el got de l'indignació ple ja de fa temps, i cada gota que li tiren fa que es desborde.

Les religions i jo

Pel que fa a les creences religioses, he passat per tres moments al llarg de la meua vida. La primera etapa ha estat la de la infantesa, uns moments en els quals encara no tenim autonomia de pensament i construïm la nostra manera de pensar agafant d'aquí i d'allà les idees, per a incorporar-les tal qual a la nostra vida. Per això creia en Déu, ja que els meus pares i tota la gent que m'envoltava eren catòlics i en ell trobava també l'explicació a les coses inexplicables per a mi.
La segona etapa va començar quan em vaig adonar de que realment allò que era inexplicable era la pròpia existència de Déu i els inversemblant relats que es contaven en aquells llibres sagrats. Ja no creia en Déu, però necessitava una comprovació científica. No la vaig trobar, ja que les ciències empíriques poden demostrar l'existència d'alguna cosa, però és molt difícil demostrar la no existència d'un fenomen. És com si intentàrem demostrar que els dracs no han existit. Que no trobem restes d'ells no significa que no estiguen en alguna part del planeta. Així que em vaig declarar agnòstic.
En la tercera etapa vaig trobar, a la fi, una manera de demostrar que Déu no existeix. Em vaig adonar que en l'anterior etapa m'havia equivocat de ciència per a la comprovació. Ara vaig recórrer a la Historia i en ella vaig trobar una demostració clara i rotunda. A través dels restes arqueològics es podia conèixer l'origen i l'evolució del pensament religiós de la Humanitat. És molt curiós com els personatges a adorar canviaven a mesura que canviaven les relacions de poder o els modes de producció. les religions van passar de ser elements de superstició a ser una eina de control social, polític i econòmic. El Déu (o Déus) pertinents canviaven l'aspecte, bondat, origen o, fins i tot, el seu sexe, segons convinguera a qui ostentara el poder. Amb el Déu catòlic va ocórrer el mateix: convenia que passara de ser un déu cruel i venjatiu a un déu que perdonava el pecats. Es va adaptar a la cultura romana agafant i assimilant els rituals precristians de l'Imperi Romà, per a fer-la més fàcil d'explicar als nous creients. En definitiva, que els homes van fer a Déu a la seua imatge i semblança.
Ara ja puc dir que sóc ateu.

Notícia de portada impressionant

Una de les coses que més em diverteixen quan veig un informatiu a televisió, és veure com plenen el temps quan les notícies escassegen. Hui, a les notícies de Telecinco, per a obrir l'informatiu, com a tema estrella, impactant, transcendental i exclusiu, han preparat la gran notícia de que ¡¡¡ fa calor en juliol !!! Han desplegat els corresponsals davant els termòmetres de les places (sí, aquestos que sempre marquen o deu graus més o deu graus menys de la temperatura real) per a que la gent comprove aquest inusual fenomen de la calor de juliol. Que li pregunten a una persona de Sevilla quan de temps feia que no tenien 40ºC al cor de l'estiu com va ocórrer ahir.
De vegades em fan ganes de deixar de dir a aquestos espais "programes informatius" per a passar a dir-los "programes d'entreteniment".

Que difícil és fer turisme a Catalunya i Galícia

Si no trobem un problema, ens l'inventem. Això han d'haver pensat les persones que gestionen la pàgina (d'humor?) "Libertad Digital". Han enviat els seus lectors a "las regiones rebeldes" a capturar fotografies de rètols turístics escrits en un idioma. Es sobreenten que aquest únic idioma no és el castellà, perquè aleshores seria massa fàcil trobar-los. Vistes algunes de les fotografies enviades i els comentaris del autors ja m'haguera pegat una bona fartada de riure si no fóra perquè hi ha gent que es creu les coses que diuen.
Atenció al greu problema que se li presenta a un de Madrid quan, viatjant per Catalunya es troba davant d'aquest cartell:


L'autor de la foto es queixa de que la indicació està només en un idioma. Tan babau és el tio, que no sap cap on anar si vol anar cap a la seua "Gerona"? No sap que aquestos són els noms oficials d'aquestos municipis? Potser si estiguerem a Valladolid puguem posar "Gerona", ja que és la traducció castellana de "Girona". Però és que estem a Catalunya!!!
És com si estant a Anglaterra volguérem que a les indicacions posaren "Londres" a més de "London". Això és creure's el melic del món.
Curiós és també el comentari que fan d'aquesta foto:


El comentari és: "Ni las indicaciones más importantes para los turistas, como las playas, son bilingües.". Potser si "playa" en gallec es diguera "mutchgarugyertwin" i al costat de la indicació no vinguera un dibuixet d'un para-sol i unes ones, el turista de Segovia tindria dificultats per trobar la platja, que resoldria, com tots fem, preguntant o amb un bon plànol.
En definitiva, aquestes persones amigues de "Libertad Digital" supose que no se'ls passarà pel cap anar de viatge a Anglaterra, Alemanya, França, Portugal, etc. Es limitaran anar per "las regiones amigas", Amèrica Llatina i, com no, pel País Valencià (a Alacant o Benidorm no tindran cap problema).

Paradoxes valencianes

Les paradoxes de la política: mentre l'Agència Valenciana de l'Energia dissenya el Pla d'Estalvi i Eficiència Energètica, el Consell planteja la construcció de dos trams d'autopista en els quals demanarà l'augment de la velocitat màxima permesa. Això és coordinació: mentre un fan com que volen estalviar energia, els altres proposen que puguem malgastar benzina per les carreteres.

Democràcia vs Unió Europea

Sembla que cada dia aparten més a la Unió Europea de qualsevol cosa que signifique democràcia. Van voler aprovar "per collons" la Constitució que els ciutadans no van voler. Però el anomenat "Tractat de Lisboa" (Constitució encoberta) va haver de topar-se amb una escletxa de democràcia: un referèndum a Irlanda. El poble va dir que no, però com els senta tan malament que el poble decideixca, Sarkozy acaba d'eixir dient que "els irlandesos han de votar de nou". Molt bé. Allò important no és que el poble parle sobre el que prefereix, sinó que diga allò que nosaltres volem. És com si Zapatero obligara a repetir cada procés d'eleccions generals fins que el PSOE guanye. Imagineu les barbaritats que haurien dit de Hugo Chávez si haguera obligat a repetir el referèndum constitucional de Veneçuela.

Prepareu-vos irlandesos. Haureu de votar el Tractat de Lisboa fins que sigueu obedients.

Més sobre l'article de la "llista negra"

A favor de l'última tesi que he proposat en l'anterior escrit, he trobat notícies pràcticament idèntiques en els següents mitjans informatius: Què!, Canal Sur, Terra.es, La Opinión de Màlaga, 20 minutos, Cantabria Confidencial, RGS radio, Diario del Alto Aragón. Encara que no és un mitjà informatiu, en Libertad Digital també han col·locat la notícia. Malgrat que la "llista negra" ha estat difosa per EFE, dóna la casualitat que precisament en plena crisi turística ix a la llum, quan fa ja molts anys que el Ministeri d'Assumptes Exteriors va elaborar aquestes recomanacions de viatge.

Poques ganes de treballar, enemistat de cara a la galeria o notícia pagada?

En l'article d'ahir feia un repàs d'una notícia apareguda a "El Mundo", titulada "Destinos vacacionales... dónde no hay que ir". Donc bé, sembla que al contrari del que molta gent pensa, "El Mundo" i el Grupo Prisa no són tan diferents com pensaven, o bé és que els periodistes que s'han quedat substituint les vacances no tenen massa ganes de treballar. Hui, a la pàgina web de la Cadena Ser apareix un article anomenat "'Lista negra' de destinos... donde no hay que ir". Us he posat l'enllaç a les dues notícies. Compareu-les vosaltres mateixos.
Com també sóc molt mal pensat, veig possible que puga haver-hi algun interessat que haja pagat per la publicació d'aquesta notícia. No sé, potser algú (o alguns) interessats en difondre por al turista de l'Estat espanyol i que es quede de vacances a les nostres platges.

On no viatjar (segons El Mundo)

Curiós article publica hui el diari El Mundo anomenat "Destinos vacacionales... dónde no hay que ir". Fa un repàs als destins turístics on no és recomanable viatjar per diferents motius. En alguns s'infringeixen alguns drets humans bàsics, són objectius terroristes o les condicions de seguretats i sanitàries no són les més adequades si es vol un viatge còmode. Fins aquí seria un article coherent, però després trobem raons per a no viatjar a determinats llocs realment curioses:



- Inclou a la llista a Perú perquè està "absolutament prohibit" traure objectes arqueològics o de valor històric. S'han oblidat afegir que es poden traure per motius científics o amb permís del Govern, cosa que ocorre a la majoria de països, com el nostre. Crec que el més recomanable és que les persones que es dediquen a espoliar el patrimoni arqueològic d'un país no viatjaren, i no que no es recomane viatjar a aquest meravellós país americà.

- Destaca a Letònia, on és delicte ultratjar la bandera. Supose que a altres països es recomanarà no viatjar a Espanya, on et pots ficar en un bon merder si ultratges a la Família reial o a la "nació", com li ha passat al bo de Pepe Rubianes (recupera't aviat).

- I com no. Havien de ficar a la llista a Cuba. Per què? Perquè el Ministeri d'Assumptes Exteriors espanyol diu que és necessari contractar una assegurança sanitària de viatge, ja que per als turistes els serveis mèdics s'han de pagar. És una excepció? Evidentment que no. Ocorre el mateix a països que no s'inclouen a la "llista negra", com Estats Units, Macedònia, Austràlia, Bòsnia, Brasil, Canadà, Xile, Colòmbia, Croàcia, República Dominicana, Equador, El Salvador, Filipines, Hondures, Índia, Indonèsia, Israel, Japó, Liechtenstein, Mèxic, Montenegro, Nova Zelanda, Romania, Rússia, Sèrbia, Turquia, Uruguai, en tota Àfrica i en la gran majoria de països asiàtics.

Youtube reial

Fabricant nostàlgia

Un breu somriure se'm dibuixa a la cara quan escolte la melodia de "La Abeja Maya" a un anunci de televisió, quan recorden que Chanquete va morir al vaixell que va pujar al bancal de les tomateres (és per a estar tronat, el tio), o quan mostren fet d'actualitat dels anys huitanta, que són els de la meua infantesa.

Esbosse el somriure però immediatament me n'adone de que he estat utilitzat d'alguna manera. Algú ha tocat la meua fibra nostàlgica, no com un amic, que tinga la intenció de generar un sentiment de complicitat recordant èpoques amb menys complicacions que les actuals. Ha estat la nova estratègia comercial d'algunes empreses anomenada per alguns "màrqueting de la nostàlgia". Es tracta de atraure l'atenció d'un segment de la població entre els 30 i el 40 anys, amb mentalitat encara jove, alt poder adquisitiu i relativament consumista.


Va ser un publicista català (no estic massa segur de les dades, ja que no he tornat a trobar la font) qui es va adonar del filó que acabava de trobar per al mercat. La "moda" la va iniciar fent córrer correus electrònics en cadena que recordaven les coses quotidianes d'aquella època, per a passar després a la publicitat en tota regla, moment en el qual ens trobem.

Així que de la nostàgia he passat a la decepció. Decepció de veure com ha pogut entrar al punt més profund de la meua ànima una simple estratègia per a vendre. A mi, que em considere una persona hermètica davant totes aquestes coses. Què pot haver arribat a fer el màrqueting en mentalitats que es comporten com a autèntiques esponges davant un aparell de televisió? Potser es conformen sabent que les aparences són més importants que allò autèntic, fins i tot en les emocions. L'evasió és una de les maneres de combatre les angúnies.

Gran Kalvellido

Els noms dels carrers i les víctimes

Ha dit Zapatero que "La abogacía de l'Estat treballa ja per a articular les vies jurídiques que puguen ser eficaces per a el respecte a les víctimes del terrorisme i, per descomptat, que ningú que haja estat assassí de la banda terrorista ETA tinga un espai d'exaltació" i el ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, ha demanat a nou ajuntaments bascos que canvien el nom de les vies públiques dedicades a membres d'ETA, encara que l'Audiència Nacional ja ha dit que no és delicte.

Potser si mantingueren la mateixa fermesa i consideració cap a totes les víctimes d'assassins, aquells que han perdut familiars afusellats pels gossos feixistes o que han patit en les seues carns tortures, persecucions i presó ja faria molt de temps que no sentirien humiliació quan passegen per l'avinguda del Generalísimo, carrer José Antonio o de la División Azul a Barinas, envien els seus fills al col·legi José Antonio de Callosa de Segura o estiguen a Elx davant el monument a los caídos por Dios y por España.


Tinc l'espai d'aquest blog limitat i vull ser breu, així que no nomene la totalitat d'insults cap a les víctimes del feixisme arreu de l'Estat espanyol. El senyor ministre potser es tinguera que passar un dia sencer demanant a centenars de pobles i ciutats que canvien el nom dels seus carrers dedicats a assassins.

Per a més informació aneu aquí.

Gais orgullosos

Potser em falte alguna tertulieta amb una persona homosexual que m'ho explique, però jo no acabe d'entendre la denominació de l"Orgull Gai". Sempre m'ha resultat curiós allò de que algú puga sentir orgull per la seua condició sexual. Ni es té orgull ni es deixa de tindre. Tens la tendència que tens, i punt. Jo no em sent orgullós de ser heterosexual. Simplement ho sóc, com també tinc baixes polsacions al cor o un cabell tirant a escàs. A mi, personalment m'agradaria més la denominació "dignitat gay", com a manera de reivindicar la fi de les discriminacions per qüestions de tendències sexuals. Bon dia serà quan els homosexuals no tinguen la necessitat de fer cap desfilada perquè no tinga sentit, de la mateixa manera que no té sentit fer una manifestació pels drets dels rossos.

Rajoy i l'efecte del fals consens

En psicologia, existeix un fenomen anomenat efecte del fals consens, que és la tendència d'algunes persones a sobreestimar el grau en el qual els demés coincideixen o estan d'acord amb ells. Es dóna entre els membres d'un grup que arriben a un consens i rarament troben persones que dissentisquen. Aleshores tendeixen a creure que tot el món pensa de la mateixa manera.
Rajoy sembla que haurà de vigilar el seu comportament si no vol ser un model de qui pateix aquest efecte. Després d'haver estat tota la campanya electoral bombardejant-nos amb el seu "lo que la gente de la calle quiere" o "lo que los españoles quieren" ahir va assegurar que l'avortament o l'eutanàsia no estan a l'agenda de ningú i que allò que de veritat importa als espanyols és l'economia.

A mi m'importa l'economia, però no per això deixa de preocupar-me el dret de les persones a una mort digna o el dret de les dones a decidir sobre el futur del seu embaràs. No sé si Rajoy sap que a una persona amb una malaltia incurable i que pateix com un torturat no l'interessa gens ni mica l'euribor, les taxes d'atur o l'IPC. De la mateixa manera a Rajoy no l'interessa parlar de l'eutanàsia, ja que si a alguna persona propera a ell vol deixar de patir, a les selectes clíniques privades tenen determinats "serveis" per a sol·lucionar-ho ràpidament amb total discrecció.

Sr. Rajoy: si no vol seguir capficant-se en el seu efecte del fals consens, només ha de canviar la paraula "todos (o similar)" per "nosotros". D'aquesta manera podrà ficar el cap un poquet més al meravellós món de la realitat.

Comencem doncs

Hui s'inaugura aquest nou bloc. Que comence la ràbia, el pensament, la veritat, la sinceritat, mil coses més, però sobretot, les ganes de ser lliures.



Benvingudes i benvinguts.