Pirates a Somàlia

Acabe de llegir al diario "El País" que la vicepresidenta del Govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ha dit que està col·laborant amb els països que componen la Operació Atalanta contra la pirateria a Somàlia. Tot ve arran de el segrest del vaixell basc "Alakrana" en aigües de Somàlia. Diu que està fent allò que dins l'àmbit de la llei, està permés fer.

Doncs bé, no m'ha quedat clar del tot a quina pirateria a Somàlia es referei, si a la dels pescadors somalis reconvertits a pirates o a la de les empreses que, aprofitant el buit institucional creat a Somàlia després d'anys de conflictes, s'internen en aigües del golf d'Adén practicant tot tipus de pesca il·legal d'arrossegament i llançant a l'aigua contenidors plens de materials tòxics i fins i tot radioactius, contravenint així la Convenció de Basilea, sobre el control de moviments transfronterers de deixalles perilloses i el seu emmagatzematge de 1992. Cal recordar que un vaixell va ser capturat per la pròpia comunitat de pescadors de Las Khorey quan tiraven a la mar dos contenidors plens de residus tòxics, que per fortuna van poder ser remolcats cap a la platja. Els mateixos pescadors van guardar els residus i van convidar a la comunitat internacional a que investigar l'assumpte. No van rebre cap resposta. Moltes d'aquestes persones s'han organitzat contra aquestos vaixells i han creat la Guàrdia Costera Voluntària Nacional, que amb llanxes patrullen la costa dissuadint els vaixells estrangers que realitzen tot tipus d'activitats il·legals. Les autoritats i organismes internacionals apliquen a aquestes patrulles el nom de "pirates somalis", equiparant-los a aquells grups de pescadors que, degut a la disminució de les captures a la zona, troben més rentable ara dedicar-se a assaltar els vaixells que han causat la seua ruïna.

Viatge al Marroc

Fa poc que acabe de tornar del Marroc, en un viatge en solitari en el qual he procurat conéixer més gent que llocs. He conegut a molta gent d'allí, fet que m'ha possibilitat veure el país barrejant-me entre els seus habitants i aprenent com viuen dia a dia els canvis que està adoptant el regne alauita.
Moltes línies ocuparien les anècdotes i conclusions a les quals he arribat, però el moment actual, a l'altra vora de la Mediterrània, es podria resumir en el fet de que el Marroc viu una batalla, sense acord de pau possible, entre les tradicions locals i la "modernitat" occidental. Molta gent s'adscriu a un o a un altre bàndol i altres molts intenten, al cap i a la fi sense èxit, pertànyer als dos a la mateixa vegada, cosa molt difícil, ja que moltes de les dues formes d'actuar són contradictòries.
Molt gratament m'ha sorprés conéixer de prop el món berber i descobrir l'enorme dignitat amb la qual viuen les dones dins d'ell. Mai m'haguera imaginat que es viu amb normalitat el fet de que quan una dona no rep el respecte necessari del seu marit, abandona la llar amb els seus fills. Després, un intermediari del poble dictaminarà el repartiment dels bens i qui rep la custòdia dels fills. És curiós comprovar que entre els berbers existeix el divorci reglat des de molt abans que a l'Estat espanyol.
Per acabar, he de destacar la enorme hospitalitat dels pobles àrab i berber. Ja sabia d'aquesta virtut entre aquestes gents, però mai m'haguera imaginat que arribava al punt de que t'ofereixen la casa només amb creuar un parell de frases amb ells i que fins i tot et deixen una còpia de les claus de la seua llar a les poques hores de conéixer-los, com em va passar a mi. De fet, en set dies de viatge, només vaig gastar poc més de cinc euros en allotjament.
Com a conclusió, cal pensar que cap cultura és superior a una altra, sinó que totes hem d'aprendre de les virtuts de les altres.

Congo

Al veure l'article que publica hui El País sobre el conflicte del Congo, sembla que tinga un caràcter de protesta. Parla de la indiferència mediàtica, dels recursos minerals com a origen de les disputes i al final ens fa una sèrie de preguntes sobre els orígens dels combats i sobre el paper que juguen els organismes internacionals. A la darrera frase, l'autor es lamenta dient que "massa preguntes que, com sempre, quedaran sense resposta". No obstant això, jo pense que o no ha volgut donar les repostes o no s'ha interessat en buscar-les ni una mica, ja que se sap perfectament qui ha llançat benzina a les flames de la regió.
La República Democràtica del Congo és un dels països amb més riqueses naturals del món. El coure, el cobalt, l'or, el tantali, els diamants i el coltà es troben en abundància al subsol del país. Les multinacionals europees i nord-americanes han estat extraent minerals i deixant per al país només entre un 5 i un 12% del valor dels minerals. però la realitat és que s'estan produïnt massives extraccions ilegals que ixen a través de Ruanda amb la complicitat del seu president, Paul Kagame.
Laurent Kabila, president de la RDC, ha volgut acabar amb l'espoliació per a que els beneficis de la mineria revertisquen directament en els congolesos. Per això, ha firmat una sèrie de contractes amb les empreses estatals xineses CREC i Sinohydro per a la concessió de vàries explotacions i que repercutirien per a la RDC un benefici del 30%. Per a evitar la corrupció que suposaria l'entrega dels diners en líquid, s'ha previst que aquest es reba en forma d'inversions en el país: 3.000 km. de carreteres, 3.000 més de ferrocarrils, 31 hospitals, 145 centres de salut i 4 universitats. A diferència dels contractes amb multinacionals europees i dels EEUU, aquestos acords no preveuen cap condicionalitat ni ingerència al país.
Davant això, les companyies que operen actualment a la RDC, amb el suport de les potències occidentals, temen perdre accés als recursos estratègics i deixar de tindre capacitat d'influència en la regió. I com la vida de les persones no té importància al costat d'un bon grapat de diners, han finançat el govern de Ruanda per a la compra d'armes i la formació de grups de soldats paramilitars majoritàriament formats per ruandesos i comandats per un congolés, Laurent Nkunda (per a desvincular Ruanda de responsabilitats), amb la finalitat de desestabilitzar el govern congolés i tota la regió. Un canvi de president podria significar el trencament dels contractes amb els xinesos i el control total de les explotacions.
D'altra banda, La missió de l'ONU a la regió, la MONUC, que hauria de ser l'encarregada de protegir els civils de les tropes de Nkundu, han estat acusades d'actuacions irregulars obrint el camí dels paramilitars. El cap de la missió, el tinent general espanyol Díaz de Villegas, va dimitir fa deu dies al·legant motius personals, però afectat per unes comunicacions interceptades a uns soldats de la MONUC en les quals demanaves a l'exèrcit ruandés que enviara reforços per a donar suport als paramilitars de Nkundu, que es trobaven en inferioritat davant l'exèrcit congolés. També s'ha demostrat que les forces "de pau" han subministrat armes als rebels. És significatiu que a les ciutats de Goma i Bukavu es produïren recentment massives manifestacions demanant que eixiren del país els cascos blaus de la MONUC. Per alguna cosa serà.
La Unió Europea tampoc aporta massa per a la resolució del conflicte. El passat 22 d'octubre, a la comissió parlamentària europea, el belga Dirk Vandermaelen va reconéixer que potser estiguerem davant un enfrontament d'interessos comercials entre els EEUU i Xina, però va demanar tan sols un embargament d'armes per a l'exèrcit del govern legítim de la RDC, no per a les tropes invasores de Nkundu.
Mala pinta té la situació si a les potències occidentals només els convenen dues coses: l'annexió de la regió de Kivu Nord (la regió minera) al govern dòcil de Ruanda, o la substitució de Kabila per un president titella. En ambdós casos, el poble congolés será la principal víctima.

Clorofília

Vivim en una societat clorofílica. Això és, que estimem el verd com a sinònim de ecologia, respecte pel planeta, natura, etc. Qualsevol organització en defensa de la natura s'identifica amb el verd. Una gran alegria per als cloròfils l'ha donat el president senegalés Abdoulaye Wade, que vol iniciar un projecte de construcció d'una franja arbòria que travesse Àfrica de oest a est per tot el Sahel. És l'anomenada "Gran Muralla Verda".
El Sahel és una zona de clima semiàrid, amb precipitacions al voltant dels 200 l/m2 al nord i 600 al sud, amb l'inconvenient afegit de que solen estar concentrades en un o dos mesos de l'any. Per tant, la seua eficàcia és molt baixa. Amb aquestes caràcterístiques podem dir, sens dubte, que el color predominant del Sahel és l'ocre. I això no vol dir que la seua fauna i la flora siguen pobres. Aquest és un ecosistema singular, amb espècies adaptades al seu entorn i moltes vegades úniques al món.

I ara pretenen construir un bosc artificial on no hi ha gairebé boscos, destrossant així milers d'hectàrees d'aquest peculiar ecosistema. I tots feliciten a Wade per la seua iniciativa. La nostra clorofília relaciona la construcció de verd amb l'ecologisme, en comptes de deixar que la natura siga la que seleccione les espècies idònies per a cada entorn. El vertader ecologisme es troba precisament en això: en que l'home intervinga el menys possible en la natura.
Quina és la excusa per a la construcció del mur vegetal? Que el Sàhara guanya terreny al Sahel i han de frenar-lo amb un bosc. Durant anys, l'ecologisme catastrofista ha propagat la idea de que el Sàhara guanya terreny al Sahel i aquesta s'ha convertit en una veritat indiscutible. Bé, en una veritat indiscutible fins que arriba la ciència empírica. I és que hi ha un satèl·lit que mesura la quantitat de carboni que fixa la vegetació al sòl, o siga, la intensitat de l'activitat vegetal. La línia que separa al Sàhara del Sahel s'ha situat en 72 g/m2/any i és la frontera natural del desert. Doncs bé, entre el periode 1982-2004, aquesta línia ha anat guanyant terreny al desert. En 1994 ja s'havia fixat 100 km més al nord que en 1984, i en 2004 sembla que continua pujant. Podeu veure un mapa indicatiu aquí.

Serà que el president senegalés no coneix aquestes dades o serà que vol traure uns quants grapats de diners d'ajudes internacionals per a aquest "bonic" projecte? I si a més, els membres del Govern poden embutxacar-se una bona part dels bitllets, millor que millor.
Per cert, el president espanyol ja ha estat seduït per la iniciativa i és possible que col·labore.