Universitàries

Més d'una vegada he sentit dir que no importa que a un fill l'eduques un poc diferent de com eduques una filla. No importa si al teu fill li compres cotxes per jugar i a la teua filla ninetes. Diuen que quan són més grans és quan desenvolupen la seua personalitat. Doncs no. A l'infantesa, adquirim una gran part dels nostres coneixements i conductes futures. Sense saber-ho, creixem portant al nostre subconscient el camí que vam començar a recórrer al nàixer.
La setmana passada va sortir l'informe de la Conferència de rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) i en ell vaig poder veure una dada molt il·lustrativa: només un 14,17% de les universitàries triava carreres tècniques, davant un 43,80% dels universitaris.
Els xiquets han estat (i segueixen estant) educats sobre un munt de joguines basades en cotxes, jocs de construccions, d'electricitat. Ens feien associar la idea de que ser uns "matxotes" era una cosa bona, i per això acompanyavem sempre al pare quan aquest reparava alguns aparells de la casa. Si aquest no era el teu ambient habitual, et trobaves amb la teua colla d'amiguets competint per veure quin era el més "matxote", i per tant, el més respectat. La xiqueta, en canvi, era vista com una cosa estranya si freqüentava algunes de les aficions reservades pels xiquets.
Amb aquestes associacions d'idees hem crescut, mantenint-se sempre latents al nostre subconscient i aprofitant qualsevol ocasió per eixir al nostre conscient, com en el cas del moment concret de l'elecció d'una carrera universitària.
El psicòleg Steve Heine va realitzar un experiment molt curiós: va sotmetre a dos grups de 60 noies cadascun a la realització de dues proves matemàtiques, separades per una prova de comprensió lectora. El text del primer grup explicava que les dones tenien menor capacitat per a les matemàtiques per raons genètiques i el segon escrit afirmava que les raons de que les dones hagueren tingut una menor presència en el terreny matemàtic era degut a l'experiència. Totes les dones tragueren una puntuació semblant en el primer exercici, però al segon exercici matemàtic, les noies del text amb l'explicació genètica van obtindre un resultat notablement menor.
És el subconscient, però el subconscient creat per segles i segles de patriarcat.

L'evolució de l'aparellament humà

Una de les teories més interessants del psicòleg evolucionista Geoffrey Miller és la que explica la hipòtesi de que la raó de l'extraordinari impuls del desenvolupament de la intel·ligència humana, no va ser l'assumpte de la supervivència, sinó de la competència en relació amb l'elecció sexual. per a ell, el llenguatge va passar a ser útil per el mascle per a convèncer la femella de que ell era el company sexual ideal. D'aquesta manera, aquells individus amb un major desenvolupament racional, eren els qui tenien majors possibilitats de fecundar una femella.

Les altres espècies s'han quedat amb els altres sistemes, basats uns amb la lluita, com per exemple els gats, o mitjançant la demostració de salut, fortalesa i vigorositat, com és el cas dels paons amb la seua vistosa cua. Quan un d'aquestos paons trau la seua cua, el seu missatge vol dir: "Mira, paona. Tinc tanta salut i vigorositat que puc permetre-me el luxe de emprar els meus excedents d'energia en tindre aquesta magnífica cua. Així que ja saps: jo sóc el paó que pot donar-te uns gens que facen que els teus paonets siguen els millors."
Doncs bé, si jo fóra G. Miller, aniria revisant la meua hipòtesi. La raça humana sembla estar involucionant i va aproximant-se de nou cap a la resta de espècies animals que habiten el planeta. Només cal donar una ullada a les zones d'oci de qualsevol cap de setmana per a veure nombrosos homes-gats lluitant entre ells amb acusacions tals com: "Per què miraves a la meua xicona?" o "Què passa?, et mola la Ioli? doncs a ella no li agraden els paios amb la cara trencada."
També és molt fàcil veure a qualsevol hora del dia a homes-paons lluint poderosos cotxes, roba de marca o vistoses joies amb el missatge implícit de: "Mira, tinc tants diners, que puc permetre'm el luxe de comprar-me aquests capritxs. Imagina't les coses de les que podràs gaudir estant amb mi."
Si els individus mascles tenen comportaments més propis de la zoologia que de la sociologia, les femelles també presenten actituds, podríem dir, animals. Quantes de les xiques d'aquestos ambients se'n van amb aquell individu de caràcter i aspecte més fort o amb aquell que acumula i ostenta una major quantitat d'objectes materials de valor?
L'espècie humana mai deixarà, en el fons, de ser d'allò més irracional. I encara queda gent que dubta que els humans venim dels micos!
Per sort, la bona gent que s'aparta d'aquestes pràctiques i que encara utilitza les aptituds racionals per a escollir parella, acaben aparellant-se entre ells, lliurant així a la nostra espècie de tornar, en un futur no massa llunyà, a viure damunt dels arbres, tal com van fer els nostres avantpassats.

Ajudar a les dones

Si el masclisme dels homes és vomitiu, quan són les dones les que tenen actituds masclistes, rebente ja de fàstic. No és la primera, ni segona, ni la desena vegada que m'ha passat: quan estic fent la compra de la meua casa o quan ix en una conversa el tema de que he estat realitzant les tasques domèstiques, ja escolte el fatídic comentari d'una dona: "Així m'agrada, que ajudes a la teua dona a la casa". ¿Ajude? No, no ajude. Jo faig les tasques, d'igual manera que les fa la meua esposa. Ja donen per suposat que són elles les que s'encarreguen del treball domèstic, i que si l'home fa alguna cosa, es tracta d'una mena d'acte caritatiu i no d'un deure.
Quantes generacions hauran de passar per a que això s'acabe?

Un món per a les dones

Si el món estiguera dissenyat per a les dones, que incorporaria? Que en tot el món existira una equiparació laboral amb els homes? Que els masclistes s'extingiren per a sempre? Que desapareguera el patriarcat? En definitiva, un món on no hi haguera distincions per motius de sexe?
Per a l'empresa Gillette, aquest món dissenyat per a les dones presenta una imatge un poc diferent:

Sí, efectivament. Aquest món reflexarà sobretot la intel·ligència de les dones: ¡¡¡Un set de maquillatge integrat al cotxe!!!

Gais orgullosos

Potser em falte alguna tertulieta amb una persona homosexual que m'ho explique, però jo no acabe d'entendre la denominació de l"Orgull Gai". Sempre m'ha resultat curiós allò de que algú puga sentir orgull per la seua condició sexual. Ni es té orgull ni es deixa de tindre. Tens la tendència que tens, i punt. Jo no em sent orgullós de ser heterosexual. Simplement ho sóc, com també tinc baixes polsacions al cor o un cabell tirant a escàs. A mi, personalment m'agradaria més la denominació "dignitat gay", com a manera de reivindicar la fi de les discriminacions per qüestions de tendències sexuals. Bon dia serà quan els homosexuals no tinguen la necessitat de fer cap desfilada perquè no tinga sentit, de la mateixa manera que no té sentit fer una manifestació pels drets dels rossos.