"Cuba, ¿es realmente un paraíso?" Una "sensacional" carta d'una lectora publicada al diari "20 minutos" a la que només li faltaria dir la veritat per a tindre alguna credibilitat. Potser Cuba no siga un paradís (tampoc el país des d'on escric ho és), però caldrà analitzar amb algun rigor la situació actual de l'illa per a avaluar com viuen realment els cubans. I aquesta tal "Loli Palacios", que ben bé podria ser veïna de Alejandro Sanz a la Miami més acomodada, no és precisament el paladí de l'objectivitat. Analitzem el que diu i situem-ho a la realitat:Acabo de llegar de mi tercer viaje a Cuba. Y de los tres, ha sido el peor. Yo en Cuba vivo como cubana: vivo en una casa de familia, con apagones y cortes de agua, con falta de comida y de artículos de primera necesidad. Cuando voy allí sufro por todo lo que le falta a la gente y aquí tenemos de sobra, incluso derrochamos.
Si la Loli realment ha arribat des de Cuba (no sé si s'ha marcat un "farol" per a fer més creïble el seu relat), hauria de saber que després de patir un devastador huracà de força 5, les infraestructures elèctriques i de subministrament d'aigua potable tarden un cert temps en recobrar la normalitat. Abans de l'huracà, la Revolució Energètica posada en marxa al 2005 ha aconseguit reduir les apagades en un 90% respecte al 2004. Pel que fa als aliments, amb una gran part de la producció agropecuària destruïda, és normal que es patisca un temporal desproveïment fins que arriben les importacions necessàries i es desenvolupen els cultius de cicle curt posat en funcionament per a obtindre produccions agrícoles en les properes dates. De tota manera, s'està estudiant un pla que corregisca els dèficits productius del sector agropecuari cubà, que no són pocs.
En un mes en Cuba no hemos podido darle a mi hijo ni una verdura ni una fruta porque los mercados están vacíos. Ante esta situación, tener dinero tampoco vale nada.
No exageres Loli. Que faltaren alguns productes i que hi haguera menys paradetes obertes als mercats i menys qualitat no ha impedit a ningú comprar un plàtan o una tomaca en un mes. Una altra cosa és que al teu fill només vullga menjar raïm embossat del Vinalopó o tomaquetes cherry.
En la shopping (así es como llaman los cubanos a las tiendas por dólares) un cartón de litro de leche cuesta 2,40 chavitos (así se llama el peso convertible). ¿Quién es el guapo que puede comprar eso? Un cubano medio gana más o menos 150 pesos cubanos, para cambiar a pesos convertibles son 25 por 1, con lo que esto equivale a 6 chavitos. Tampoco podemos comprar a los vendedores ambulantes porque te detienen y a lo peor tienes que pagar 500 ó 600 pesos de multa.
Si en comptes d'anar al shopping (una espècie de mercat elitista, on tot és més car), la Loli anara a un mercat estatal amb preus subvencionats per l'Estat, potser aconseguira llet a un preu moltíssim més baix, com fan la majoria dels cubans. D'altra banda, només multen a gent que compra grans quantitats amb la finalitat d'especular amb els aliments i als venedors ambulants irregulars (com ocorre a la meua ciutat).
La imagen que se da de Cuba aquí es que todo ha mejorado. ¿Os acordáis de las famosas ollas que dio Fidel y que publicó a bombo y platillo? De dar nada de nada. Las ollas hay que pagarlas y te las descuentan del sueldo. ¿Y eso de que la gente puede tener móviles u ordenadores? ¿Con los sueldos que hay con qué van a comprar un móvil o un ordenador? En Cuba en el 90% del territorio no hay cobertura y prácticamente nadie puede usar Internet.
En cap moment va dir Fidel que anava a regalar olles, encara que sí que les ha regalat a les famílies que necessiten d'ajuda social (unes 500.000). Per a pagar les olles (amb preus subvencionats) s'han atorgat crèdits per a que el pagament siga més fàcil. A la resta de Centroamèrica i el Carib, els sous normals tampoc permeten comprar mòbils i ordinadors. I per què abans no es podien tindre telèfons mòbils i la connexió a internet estava molt limitada? Per a no sobrecarregar la precària banda de la xarxa cubana, ja que els veïns dels EEUU no han permés la connexió de Cuba al cable de fibra òptica de l'Estret de Florida (al qual pertany) i encara té un accés molt limitat i costós als satèl·lits.
Per cert, la cobertura territorial de telefonia mòbil és del 65% (un 77% per a la cobertura poblacional) i s'ha desenvolupat, amb una xarxa de gairebé 300 radiobases, el servei de Telefonia Fixa Alternativa, que emprant un equip telefònic convencional, dóna servei amb la modalitat inalàmbrica a llocs de difícil accés.
En Cuba en el siglo XXI los niños no se alimentan bien, no tienen ni ropa ni juguetes. Con 9 años no pueden tomar leche y no probarán muchas cosas seguramente nunca. En los hospitales faltan medicinas y la gente tiene miedo.
La pròpia UNICEF ha certificat que Cuba és l'únic país d'Amèrica Llatina que ha eradicat la desnutrició infantil. La mortalitat infantil, fins i tot, té indexs més baixos que als EEUU. Des de l'ONU fins al banc Mundial han reconegut que la població de l'illa és la única del tercer Món que ha abastat un nivell de desenvolupament humà comparable al dels països més desenvolupats, i el país es pot permetre el luxe d'haver enviat metges voluntaris per a treballar gratuïtament a 102 països. En 2004 es va llençar l'Operación Milagro, que va fer que un milió de persones víctimes de malalties oculars de 28 països recobraren la vista.
Y que nadie me diga que todo esto es culpa de Norteamérica y del bloqueo.
No, clar que no, encara dirà que els distints governs dels EEUU han estat sempre unes bellíssimes persones i el bloqueig el van imposar per millorar el benestar del poble cubà. I qui diga el contrari és un miserable.
Me gustaría ver en mi próximo viaje a Cuba que las cosas por fin han cambiado.
Cap a on vol que canvien? Cap a un model semblant al dels seus veïns de Haiti, República Dominicana o Jamaica? Enyora els temps en els quals Cuba era el bordell dels EEUU?
Canviar sí, però sempre cal canviar la cosa per a que vaja millor.
