Europa islàmica

Si hi haguera algun estament judicial encarregat de vigilar que els mitjans de comunicació no incitaren a l'odi xenòfob o racial, potser el diari digital ultradretà del nostre "amic" Federico Jiménez Losantos ja estaria pendent d'un judici. Atenció al documental que van ficar en plena portada i al qual ja han enllaçat totes les paginetes i blogs dels seus deixebles. Ens expliquen de nou la teoria de la "invasió musulmana" que, segons ells, farà que en uns quants anys tots els països d'Europa es convertisquen en estats islàmics. En aquest cas la seua raó per argumentar això és que els "ários" tenen taxes de fecunditat que no garantiran el relleu generacional i els musulmans que venen a Europa tenen aquesta mateixa taxa molt més alta i seran els qui acaben reproduint-se i substituint els "autòctons". Per a evitar aquest problema ens hem de posar a la feina i hem de dedicar-nos a evangelitzar de nou com feren els apòstols fa 2.000 anys. Així podrem tindre de nou unes terres sota el paraigües del catolicisme i salvades de fanatismes religiosos (to irònic, per suposat).

Per a il·lustrar la teoria, doncs tenim de nou els mètodes tradicionals de manipulació: elevar casos particulars a la categoria de fets generalitzats, l'exageració o la introducció de dades falses.

Un exemple de manipulació és el de les dades de fecunditat emprades al reportatge. Comparen el nombre mitja de fills per dona a França (1,8) amb el dels països islàmics (8,1), agafant la taxa actual de França i la xifra de fa uns anys del país de majoria musulmana amb la taxa més alta, Afganistan, que, per cert, aporta un percentatge ridícul dels immigrants musulmans que arriben a França. No conten, per cert, que actualment, els dos països de majoria musulmana que aporten més quantitat de gent al territori francés, Algèria i Tunísia, tenen taxes de fecunditat més baixes que els nostres veïns, amb 1,79 i 1,72 respectivament. Tampoc conten que els emigrants adopten ràpidament els costums reproductius dels països que els acullen.

Per a concloure, perquè tampoc mereix la pena perdre el temps amb un vídeo com aquest analitzant-lo massa a fons, cal explicar-li al guionista del documental que la pervivència o no d'una cultura no ha depés al llarg de la història de les taxes de fecunditat com a factor primordial. la fagocització d'una cultura per un altra, mitjançant les armes, el prestigi o la dominació cultural han estat durant segles les maneres d'expandiment d'unes civilitzacions sobre altres. En aquest sentit, cal dir que la cultura que, segons el vídeo, tant perilla, s'està estenent cada vegada més de pressa pels cinc continents, incloent els països musulmans.

Religions de pau

És curiós el cas de Vicente Alejandro Guillamón, un fervent i convençut catòlic que sembla que ha estudiat amb més profunditat el Corà que la Bíblia. Això es desprén d'un article seu titulat "El Islam: ¿religión de paz?". Per a ell, el problema de que existeixen terroristes islamistes està, més o menys, en que el seu llibre sagrat els arenga a la violència. Diu que "No obstante defiende (el Corà) la ley del talión, y a lo largo del libro existen numerosas suras y aleyas (versículos) que incitan a la guerra santa y a la muerte de los infieles que no se conviertan y a los apóstatas. Estas recitaciones, interpretadas de un modo maximalista, están en el origen de los conflictos y acciones terroristas que estamos viendo en nuestros días a lo largo del mundo entero".
Sembla ser que ha llegit amb deteniment el Corà, cosa que no ha fet amb la Biblia. Al llibre sagrat del catolicisme haguera trobat un altre estil. Potser amb versicles tan pacífics com aquestos:

- "Si un home té un fill rebel i desvergonyit, que no atén al què li manen el seu pare o la seua mare (...) Aleshores tot el poble li tirarà pedres fins que mora." (Dt 21,18-21).

- Dient-li Déu a Moisés: "Captura a tots els capitosts del poble i empala'ls de cara al sol, davant Iavé; d'aquesta manera s'apartarà d'Israel la còlera de Iavé" (...) Iavé li va dir llavors a Moisés: "Ataca els madianites i acaba amb ells (...)" (Nm 25,1-17).

No pretenc avorrir amb més frases sagrades violentes de la Bíblia. Com a resum, arreplegue un recull estadístic fet pel magnific investigador de temes religiosos, Pepe Rodríguez, al seu darrer llibre "Los pésimos ejemplos de Dios (según la Biblia)". Barcelona. Temas de Hoy. (2008):

Alguna cosa més que comentar sobre això? Crec que no.

Per concloure, una frase que m'ha agradat d'aquest article: "Así hasta que nos echaron, en buena hora, de un Protectorado en el que España nunca debió de haberse metido. Nos costó muchísima sangre y cantidades ingentes de dinero para modernizar un territorio anclado en la Edad Media, que las autoridades de Rabat no lo han agradecido nunca".

És que li va demanar Marroc a espanya que els envaïren per a modernitzar-los? Com podia aleshores modernitzar a algú un país que era de tot menys modern?

En fi, si encara us queda estomac, podeu llegir l'article sencer. Sembla que estiguem llegint un pamflet del "Mismísimo Generalísimo" quan parla de la maçoneria, ateísmo, marxismo... Per riure és quan diu que, a diferència d'allò que passa amb el cristianisme, la "ofensiva laicista" pretén "la conversión de la especie humana en ganado lanar, totalmente manejable". Vostés diran.

Supersticions

Ho ha advertit Joseph Ratzinger: les supersticions posen en perill la fe (se sobreentén que és la fe cristiana). Sembla que pretén d'aquesta manera donar un cop mortal a tot el que han estat fins ara els rituals catòlics.
Si atenem a una de les definicions més precises que s'han fet fins ara, una superstició és "una creença en relacions de causa i efecte que condueix a una conducta sistemàtica i repetitiva que és totalment ineficaç per a aconseguir el que es pretén obtenir, però aquest sistema de creences i conducta no està mai sotmés a un escrutini científic pels qui creuen i repetidament el practiquen". Aleshores, quina diferència hi ha entre qui toca fusta invocant a la bona sort i qui es posa un Sant Cristòfol al cotxe per a protegir-se dels accidents? El primer dirigeix el ritual cap a un ésser indeterminat anomenat "sort" i el segon ho fa cap a unes divinitats sobrenaturals que captaran les pregàries i enviaran un escut protector que el protegirà dels perills. Trobe en falta un estudi científic que demostre estadísticament que els cotxes amb Sant Cristòfols registren menys accidents, sota les mateixes circumstàncies, que aquells que no els porten.
Sant Cristòfols, rosaris, mongetes fent la senyal de la creu davant qualsevol anomalia, veles enceses davant els sants, pregàries, misses als difunts, romeries, rituals per a evitar l'infern... No se sap ben bé on hi és la frontera entre la superstició i la religió o si són elements d'una mateixa cosa.
Potser Ratzinger tinga una definició pròpia del que és una superstició. De ben segur ho definirà com "les creences religioses dels altres".

El cardenal i les lleis

El cardenal-arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, té una percepció molt particular d'allò que significa el compliment de les lleis i les normes:

2 de març de 2007: (postulant-se contra l'eixida en llibertat de Iñaki De Juana Chaos) "Les lleis cal complir-les".

28 de setembre de 2008: "(els centres educatius cristians) ... no poden ni han d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans tal com està configurada als Reials Decrets; es farà d'una altra manera".

Al proper catecisme hauria d'haver un apartat on ens aclariren ens quins casos ens podem passa pel forro les lleis.

Imparcialitat

Segons la Constitució, el Consell General del Poder Judicial és l'òrgan encarregat de vetllar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats enfront de la resta de poders de l'Estat. Aquesta independència es pressuposa que també s'ha de donar enfront de altres poders civils i econòmics. No obstant això, el nou president del CGPJ i del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, és membre de la organització fonamentalista catòlica "Adoración Nocturna" i va declarar a una revista ultracatòlica que no és partidari de deixar les seues creences a casa abans d'anar al seu despatx. Això vol dir que les seues creences influiran en les seues decisions com a primera autoritat judicial a l'Estat espanyol. Sabent que el grup de l'"Adoración Nocturna" professa una obediència cega als postulats de l'Església, ¿creieu que el senyor Dívar serà imparcial en temes com l'avortament, l'homosexualitat, el divorci o les polítiques d'igualtat de sexes? Pel que va dir, està clar que no, ja que si no, trencaria la seua obediència i la seua intenció de portar-se els assumptes religiosos a la feina.
Diuen els representants polítics que cal donar a Carlos Dívar un marge de confiança, però aquest marge ja ha estat trencat per les intencions declarades del propi magistrat. Imagineu que hi haja un candidat a alcalde que també siga propietari d'una empresa, i que diga que pretén millorar els seus negocis amb el càrrec que ocuparà. Caldria donar-li un marge de confiança?

Divisions divines

El passat 18 de juliol el Papa, de nom artístic Benet XVI, va dir a Sidney que "la religió no ha de ser un motiu de divisió". Una petita reflexió: Des del moment en que una creença proclama que el seu déu és el vertader, està proclamant que altres religions que creuen en altres déus, estan totalment equivocades. No és com una ideologia, en la que pots coincidir amb un major o menor grau amb altres persones amb idees diferents. No, aquí el nostre déu és l'únic de veritat.

En la seua mateixa concepció, la religió és una divisió entre els éssers humans. Encara que per qüestions d'imatge, alguns afirmen el contrari.

Esglésies polítiques

A Veneçuela, els bisbes i clergues de l'església catòlica romana han fet front comú a favor dels partits de dreta, convertint-se en una de les peces de l'oposició a Chávez. Tant és així, que com podem veure a la fotografia, s'han arribat a col·locar banderes voltejades de Veneçuela (símbols de protesta opositora) damunt l'altar durant les misses.
Com era d'esperar, en una Amèrica Llatina on la Teologia de l'Alliberament (moviment dins l'església Catòlica fortament influït pel marxisme) està força arrelada, ha sorgit una corrent de clergues dissidents anomenada Iglesia Católica Reformada de Venezuela. Declaren un fort compromís amb els pobres, contra l'explotació i contra l'imperialisme. O siga, estan més a prop del Nou testament que el propi Vaticà. Per coincidències ideològiques, també donen suport al projecte socialista del Govern veneçolà.
Doncs bé, que coincidisquen en temes com els projectes socials o l'antiimperialisme amb el Govern vigent, ha portat a El País a catalogar-los com Los Ángeles de Chávez i a La Razón com La "Iglesia" de Chávez. Vaig buscar aleshores apelatius com "La Iglesia de Rajoy" o "Los Ángeles de Rajoy" en aquelles dates en que la Conferència Episcopal Espanyola va demanar que no es votara a l'esquerra en les darreres eleccions. Curiosament, les notícies eren tractades amb una major objectivitat i rigor periodístic, centrant-se en la informació i fugint de l'opinió.
Cada notícia que ens arriba des de Veneçuela ens arriba amb aquesta "pudor" de govern autoritari i antidemocràtic que va creant una visió distorsionada d'aquell país dins les ments de la gent. Es vol donar la idea de dictadura a un Govern que ha convocat un referèndum per a votar una reforma constitucional, l'ha perdut i ha acceptat el resultat. En canvi, és democràtic el Parlament europeu, que intenta buscar fòrmules per a aprovar una Constitució al marge de l'opinió dels ciutadans.
El poder dels mitjans és molt més gran del que ens imaginem. En pocs mesos poden fer-nos odiar o estimar allò que vullguen. I això és perillós. Molt perillós.

Les religions i jo

Pel que fa a les creences religioses, he passat per tres moments al llarg de la meua vida. La primera etapa ha estat la de la infantesa, uns moments en els quals encara no tenim autonomia de pensament i construïm la nostra manera de pensar agafant d'aquí i d'allà les idees, per a incorporar-les tal qual a la nostra vida. Per això creia en Déu, ja que els meus pares i tota la gent que m'envoltava eren catòlics i en ell trobava també l'explicació a les coses inexplicables per a mi.
La segona etapa va començar quan em vaig adonar de que realment allò que era inexplicable era la pròpia existència de Déu i els inversemblant relats que es contaven en aquells llibres sagrats. Ja no creia en Déu, però necessitava una comprovació científica. No la vaig trobar, ja que les ciències empíriques poden demostrar l'existència d'alguna cosa, però és molt difícil demostrar la no existència d'un fenomen. És com si intentàrem demostrar que els dracs no han existit. Que no trobem restes d'ells no significa que no estiguen en alguna part del planeta. Així que em vaig declarar agnòstic.
En la tercera etapa vaig trobar, a la fi, una manera de demostrar que Déu no existeix. Em vaig adonar que en l'anterior etapa m'havia equivocat de ciència per a la comprovació. Ara vaig recórrer a la Historia i en ella vaig trobar una demostració clara i rotunda. A través dels restes arqueològics es podia conèixer l'origen i l'evolució del pensament religiós de la Humanitat. És molt curiós com els personatges a adorar canviaven a mesura que canviaven les relacions de poder o els modes de producció. les religions van passar de ser elements de superstició a ser una eina de control social, polític i econòmic. El Déu (o Déus) pertinents canviaven l'aspecte, bondat, origen o, fins i tot, el seu sexe, segons convinguera a qui ostentara el poder. Amb el Déu catòlic va ocórrer el mateix: convenia que passara de ser un déu cruel i venjatiu a un déu que perdonava el pecats. Es va adaptar a la cultura romana agafant i assimilant els rituals precristians de l'Imperi Romà, per a fer-la més fàcil d'explicar als nous creients. En definitiva, que els homes van fer a Déu a la seua imatge i semblança.
Ara ja puc dir que sóc ateu.