Quina perla

José Manuel González-Páramo, membre del Comité Executiu del Banc Central Europeu (BCE), ha dit que "el mercat laboral espanyol és molt rígid, ineficient i socialment injust", entre altres coses, perquè les pujades s'ajusten a l'IPC i aquells que guanyaven 1.000 euros, ara en cobren 1.014.

Anem a fer un exercici: allà on posa "el mercat laboral espanyol" ho substituïm per "el meu sou" i el senyor José Manuel tindrà molta més gent donant-li la raó.

Centrals nuclears i canvi climàtic

La producció d'energia al món representa una amenaça de cara al futur. La demanda d'energia elèctrica creix any rere any. A la UE, l'augment de la producció energètica des de 1995 fins 2005 ha estat del 21,5 % *. En aquestos moments no tenim una tecnologia per produir electricitat que no presente algun problema: els costos ambientals de la producció eòlica, hidràulica i la tèrmica de carbó, la inestabilitat geopolítica i de preus del petroli o el gas, o la insuficient capacitat tecnològica de la fotovoltaica. Pel que fa a l'energia nuclear, ens trobem amb una tecnologia amb capacitat suficient per a donar abast al creixement de la demanda, amb una matèria prima provinent de països estables com Austràlia o Canadà. No obstant això, encara no s'han resolt totalment els problemes de seguretat i dels residus i, sobretot, l'opinió pública és clarament desfavorable al seu desenvolupament.
Els governs europeus ja fa anys que van apostar per la energia nuclear com a forma de disminuir la dependència i riscos de les altres fonts. Com aconseguir que l'opinió pública veja amb bons ulls l'energia nuclear? Convencent-la de que les centrals són segures (difícil després de la catàstrofe de Txernòbil) o bé trobar una amenaça major que la nuclear. Decididament, l'estratègia del mal menor ha estat la que ha triomfat. Així que, presentem la nova amenaça que ens farà demanar que clamem per tindre el país minat de nuclears: el canvi climàtic.
L'estratègia: creem una organització exclusivament dedicada a aquest tema (IPCC), manipulem informes i dades, maximitzant aquells fenòmens que són favorables a les nostres tesis i silenciant els desfavorables. Plenem els mitjans de comunicació dia sí, dia també, amb previsions apocalíptiques, que s'acompliran si continuen les emissions del gran enemic a combatre: el CO2. Organitzem trobades mundials per penalitzar les emissions d'aquest gas. Donem suport institucional als grups ecologistes per a utilitzar-los d'altaveu mediàtic. Subvencionem a investigadors que traguen publicacions que reafirmen les nostres tesis i ignorem a tots aquells investigadors escèptics. I quina és l'energia salvadora que no genera CO2? Sí, l'energia nuclear.
Quin és el país amb les majors empreses dedicades a la producció d'energia nuclear? França.
Quin és el país on més campanyes i mobilització contra el canvi climàtic s'han realitzat? França (exemples aquí, aquí, aquí, aquí i aquí, aquí, i un que clama al cel, aquí).
Resulta curiós que malgrat que França haja tingut una lluita tan compromesa contra el canvi climàtic, haja rebutjat la proposta del Consell de Ministres de la UE, que pretenia que per al 2020, el 20% de l'energia vinguera de fonts renovables. Adivineu quina era la font per la que apostava. Mireu el darrer paràgraf de la notícia, aquí.
França és la més interessada en un rellançament de l'opció nuclear, però no és la única. Molts altres països veuen en aquest tipus de producció la solució al problema de l'energia i s'apunten al carro. Podeu pegar una miradeta a la web de "Foro nuclear" (és significatiu el lema de l'encapçalament: Energia nuclear = zero emissions) i mirar el recull de notícies que fan. Bona síntesi per fer-se una idea de per on va la qüestió.
És un tema encara més espés i complicat del que he posat aquí. He volgut fer tan sols una introducció al tema. En futurs posts aniré desgranant més detalls sobre aquest assumpte. Espere no haver-vos avorrit massa.

El monsó

"La misèria creix a la Índia pel Monsó" ens anuncia el diari "Público". Milions de famílies afectades i centenars de persones mortes. Desastre natural? De cap manera. Sens dubte és un desastre econòmic.
El monsó ha estat des de sempre una font de vida per els indis. És la base d'una gran part de la seua agricultura. Si aquestes pluges torrencials no aparegueren algun any, la fam generalitzada seria inevitable. Creix la misèria pel monsó? No, la misèria creix abans de caure les primeres gotes de l'estació humida.
Els preus internacionals dels productes agrícoles han baixat als darrers decennis a causa de les subvencions a les produccions nord-americanes i europees. Fa anys, una família índia cultivava un tros de terra, menjava d'ella i venia els excedents per a fer front a les seues despeses. Hui en dia, molts agricultors s'han vist forçats a ocupar les terres que abans es rebutjaven per perilloses. Aquells que no poden cultivar noves terres no tenen altre remei que fugir a la ciutat i instal·lar-se als pocs terrenys lliures que queden. I aquests no són altres que els llocs que els mataran quan arriben les pluges.
La saviesa popular va deixar milions d'hectàrees desocupades per la seua perillositat quan han arribat les pluges. Hui, la necessitat ha fet que molts trien entre morir de fam o morir ofegats.
I el monsó no té la culpa.

Un lloc de treball ideal

Acollonant l'estudi que han realitzat IESE (una escola de direcció d'empreses) i ADECCO (una empresa de treball temporal). Ja no saben com convèncer els treballadors de que treballar més, amb menys drets i garanties, és el millor que ens puga passar.
Potser hauríem d'utilitzar un traductor d'idiomes empresari-treballador, treballador-empresari, ja que d'altra manera, potser acabem demanant-li perdó als patrons per haver acabat amb l'esclavitud.
L'estudi proposa a les empreses acabar amb les jornades de treball rígides i que el treballador puga realitzar la feina on vulga i quan vulga mentre acompleixa amb els objectius marcats per l'empresa. Ho pinten d'una manera idíl·lica, perquè així podem compatibilitzar la nostra vida personal amb la laboral, podem treballar des de casa, fer més hores un dia per a eixir abans a l'altre, reduir la baixa moral... en fi, que benvinguts al paradís.
Però serà millor que ho traduïm al nostre llenguatge: tenint aquesta nova manera estratègia, ¿alguna empresa posarà objectius fàcils i que es puguen acomplir còmodament en quaranta hores setmanals? Ara ja no val allò de "fes el màxim que sigues capaç al teu horari", sinò "has de fer això, tardes el que tardes". Aquelles persones menys hàbils hauran de treballar hores extres no pagades, ja que és l'objectiu i no l'horari allò que van firmar al contracte. Així, la baixa moral serà substituïda en molts casos per l'estrés i la frustració de no poder acomplir objectius en un horari normal. Ja ho diu l'estudi: en experiències amb aquest mètode, s'han arribat a donar augments de la productivitat del 35%. Ho veig lògic. Supose que també s'haurà incrementat el nombre d'hores realitzades pels treballadors. A més, els permisos per anar al metge o per qualsevol altre imprevist, sempre contaran com que són al teu temps de lleure, ja que el temps segueix comptant i has de aconseguir l'objectiu. ja trauràs el temps d'on pugues.
Haurem d'anar amb molt de compte amb aquest nou mètode, ja que sembla que s'intentarà imposar molt prompte. Procurarem que no ens enganyen amb els suposats avantatges que ens puga reportar.

Arrestos ajornats

De vegades em sorprenen més els subtítols de una notícia que el propi titular. Resulta que han arrestat a Londres aquest matí a Christian Bale, l'actor que interpreta a Batman, per haver atacat a la seua mare i a la seua germana. El fet sorprenent és que no el van arrestar immediatament, com era d'esperar, sinò que van esperar a que finalitzara l'acte d'estrena de la seua darrera pel·lícula a Europa. Segons la polícia "haguera estat una errada arruinar l'estrena per una denúncia que no sabem si está basada en la veritat".

És curiós. La mare i la germana denuncien una agressió i retarden la detenció, no per motius de seguretat o per a poder agafar a possibles còmplices, sinò per a no arruinar un acte d'unes empreses privades. Que haja coincidit amb aquest o aquell acte ha de resultar indiferent. La llei ha d'actuar com cal amb les denúncies per agressió, i ja està. Haurien ajornat la detenció si haguera hagut d'anar a una festa d'aniversari d'un amic? Supose que no, encara que l'arrestament haguera arruinat la festa. Però és clar, en un país capitalista si una cosa s'ha de preservar per damunt de tot són els interessos de les grans empreses. Ja se sap, els diners manen, fins i tot per damunt de la justícia.
Sé que potser no tinga transcendència el fet del retard en l'arrestament, però és que ja he vist massa excepcions fetes sempre per els mateixos. Tinc el got de l'indignació ple ja de fa temps, i cada gota que li tiren fa que es desborde.

Fabricant nostàlgia

Un breu somriure se'm dibuixa a la cara quan escolte la melodia de "La Abeja Maya" a un anunci de televisió, quan recorden que Chanquete va morir al vaixell que va pujar al bancal de les tomateres (és per a estar tronat, el tio), o quan mostren fet d'actualitat dels anys huitanta, que són els de la meua infantesa.

Esbosse el somriure però immediatament me n'adone de que he estat utilitzat d'alguna manera. Algú ha tocat la meua fibra nostàlgica, no com un amic, que tinga la intenció de generar un sentiment de complicitat recordant èpoques amb menys complicacions que les actuals. Ha estat la nova estratègia comercial d'algunes empreses anomenada per alguns "màrqueting de la nostàlgia". Es tracta de atraure l'atenció d'un segment de la població entre els 30 i el 40 anys, amb mentalitat encara jove, alt poder adquisitiu i relativament consumista.


Va ser un publicista català (no estic massa segur de les dades, ja que no he tornat a trobar la font) qui es va adonar del filó que acabava de trobar per al mercat. La "moda" la va iniciar fent córrer correus electrònics en cadena que recordaven les coses quotidianes d'aquella època, per a passar després a la publicitat en tota regla, moment en el qual ens trobem.

Així que de la nostàgia he passat a la decepció. Decepció de veure com ha pogut entrar al punt més profund de la meua ànima una simple estratègia per a vendre. A mi, que em considere una persona hermètica davant totes aquestes coses. Què pot haver arribat a fer el màrqueting en mentalitats que es comporten com a autèntiques esponges davant un aparell de televisió? Potser es conformen sabent que les aparences són més importants que allò autèntic, fins i tot en les emocions. L'evasió és una de les maneres de combatre les angúnies.